Langue Occitane, occitan, occitano, langue d'Oc, Loís Alibèrt, IEO, Gramatica occitana segon los parlars lengadocians, français-occitan, gallicismes, occitan-français, catalan, lenga, Mistral
◦ 1969 Jordi Rubió i Balaguer (historiógrafo y bibliólogo). ◦ 1970 Joan Oliver (Pere Quart, escritor). ◦ 1971 Francesc de Borja Moll i Casasnovas (filólogo y editor). / Ver DCVB / ◦ 1972 Salvador Espriu i Castelló (escritor). ◦ 1973 Josep Vicenç Foix (escritor). ◦ 1974 Manuel Sanchis i Guarner (filólogo e historiador). ◦ 1975 Joan Fuster i Ortells (escritor).
Premio Joaquim Ruyra de narrativa juvenil
◦ 1963 Josep Vallverdú, por L’abisme de Pyramos. ◦ 1964 Carles Macià, por Un paracaigudista sobre la Vall Ferrera. ◦ 1965 Desierto. ◦ 1966 Robert Saladrigas, por Entre juliol i setembre. ◦ 1967 Emili Teixidor, por Les rates malaltes.
Premio Josep Pla
◦ 1968 Terenci Moix, por Onades sobre una roca deserta. ◦ 1969 Baltasar Porcel, por Difunts sota els ametllers en flor. ◦ 1970 Teresa Pàmies, por El testament de Praga. ◦ 1971 Gabriel Janer, por Els alicorns. ◦ 1972 Alexandre Cirici, por El temps barrat. ◦ 1973 Llorenç Villalonga, por Andrea Victrix. ◦ 1974 Marià Manent, por El vel de Maia. ◦ 1975 Enric Jardí, por Historia del cercle artístic de Sant Lluc.
Premio Prudenci Bertrana
◦ 1968 Manuel de Pedrolo, por Estat d’excepció. ◦ 1969 Avel•lí Artís-Gener, por Prohibida l’evasió. ◦ 1970 Vicenç Riera Llorca, por Amb permís de l’enterramorts. ◦ 1971 Terenci Moix, por Siro o la increada consciència de la raça. ◦ 1972 Oriol Pi de Cabanyes, por Oferiu flors als rebels que fracassaren. ◦ 1973 Biel Mesquida, por L’adolescent de sal. ◦ 1974 Desierto. ◦ 1975 Baltasar Porcel, por Cavalls cap a la fosca.
Premio Lletra d’Or
◦ 1956 Salvador Espriu, por Final del laberint. ◦ 1957 Josep Pla, por Barcelona. ◦ 1958 Josep Carner, por Absència. ◦ 1959 Ramon d’Abadal, por Els primers comtes catalans. ◦ 1960 Clementina Arderiu, por És a dir. ◦ 1961 Josep Vicenç Foix, por Onze Nadals i un Cap d’Any. ◦ 1962 Joan Oliver (Pere Quart), por Vacances pagades. ◦ 1963 Joan Fuster, por Nosaltres els valencians. ◦ 1964 Josep Benet, por Maragall i la Setmana Tràgica. ◦ 1965 Jordi Rubió, por La cultura catalana, del Renaixement a la Decadència. ◦ 1966 Manuel de Pedrolo, por Cendra per Martina. ◦ 1967 Gabriel Ferrater, por Teoria dels cossos. ◦ 1968 Marià Manent, por Com un núvol lleuger. ◦ 1969 Xavier Rubert de Ventós, por Teoria de la sensibilitat. ◦ 1970 Joan Teixidor, por Quan tot es trenca. ◦ 1971 Alexandre Cirici, por L’art català contemporani. ◦ 1972 Joan Coromines, por Lleures i converses d’un filòleg. ◦ 1973 Maurici Serrahima, por Del passat quan era present. ◦ 1974 Joan Vinyoli, por I encara les paraules. ◦ 1975 Vicent Andrés Estellés, por Les pedres de l’àmfora.
Premio Mercè Rodoreda de cuentos y narraciones
◦ 1953 Jordi Sarsanedas, por Mites. ◦ 1954 Pere Calders, por Cròniques de la veritat oculta. ◦ 1955 Lluís Ferran de Pol, por La ciutat i el tròpic. ◦ 1956 Manuel de Pedrolo, por Crèdits humans. ◦ 1957 Mercè Rodoreda, por Vint-i-dos contes. ◦ 1958 Josep Maria Espinàs, por Varietés. ◦ 1959 Josep A. Boixaderas, por Perquè no. ◦ 1960 Ramon Folch i Camarasa, por Sala d’espera. (No es lo mateix que lo de Luis Arrufat) ◦ 1961 Estanislau Torres, por La Xera. ◦ 1962 Jordi Maluquer, por Pol•len. ◦ 1963 Carles Macià, por La nostra terra de cada dia. ◦ 1964 Joaquim Carbó, por Solucions provisionals. ◦ 1965 Víctor Mora, por El cafè dels homes tristos. ◦ 1966 Guillem Viladot, por La gent i el vent. ◦ 1967 Terenci Moix, por La torre dels vicis capitals. ◦ 1968 Jaume Vidal Alcover, por Les quatre llunes. ◦ 1969 Robert Saladrigas, por Boires. ◦ 1970 Montserrat Roig, por Molta roba i poc sabó. ◦ 1971 Gabriel Janer Manila, por El cementiri de les roses. ◦ 1972 Josep Albanell, por Les parets de l’insomni. ◦ 1973 Jaume Cabré, por Atrafegada calor. ◦ 1974 Beatriu Civera, por Vides alienes. ◦ 1975 Xavier Romeu, por La mort en punt.
1942. Aparece el libro Rosa mística, de Mossén Camil Geis, editado en Sabadell e impreso por Joan Sallent en catalán.
1944. Desde ese año, se hace obligatorio por ley que las universidades con Filología románica incluyan la asignatura de Filología catalana. Un decreto sobre la ordenación de la facultad de Filosofía y Letras, firmado por Franco con fecha del 7 de julio, introduce tres horas semanales de Filología Catalana en la Universidad de Granada. Josep Vergés, fundador de Destino en 1939 junto con Ignacio Agustí y el poeta Joan Teixidor, establecen el 6 de enero de 1944 el premio Eugenio Nadal que daba a conocer a la joven Carmen Laforet y a su novela Nada. El galardón descubrió a narradores tan importantes como Miguel Delibes, Ana María Matute, Rafael Sánchez Ferlosio o Carmen Martín Gaite.
1945. Con apoyo y subvención del Gobierno, se celebra el centenario de Mossén Cinto Verdaguer.
1947. Se otorga el premio Joan Martorell para novela en catalán. Son premiados Celia Suñol, por su novela Primera Part, y El cel no és transparent, de María Aurelia de Campmany. Se crea el premio Ciudad de Barcelona.
1949. Para narraciones cortas se crea en la Casa del Libro el premio Víctor Català, así como los premios Aedos para biografías, Josep Ysart para ensayos y el Ossa Menor que ideó el gallego-catalán José Pedreira, que se cambió luego el nombre por el de Carles Riba a la muerte de éste, en su honor.
1951. Se otorga un premio a la poesía en catalán con la misma cuantía económica que a la española. Posteriormente el premio se amplia a otras actividades culturales, como teatro y bellas artes. José Mª Cruzet funda Ediciones Selecta para obras escritas en catalán. En colaboración con Aymà concede el Joanot Martorell al insigne veterano de la pluma Josep Pla por su creación El carrer estret.
1952. En la visita de Franco a Cataluña, en el mes de junio, se inaugura la cátedra Milà i Fontanals para el estudio científico de la lengua catalana.
1955. El poeta y escritor José Mª de Sagarra recibe la orden de Alfonso X el Sabio con ocasión de la publicación de su obra en catalán titulada Memories.
1956. Nace el premio Lletra d’Or, sin recompensa económica y tiene como galardón una “F” de oro, con la que se distingue al mejor libro del año anterior escrito en catalán. El primero en recibirla fue Salvador Espriu, por Final de Laberint.
1959. Los premios barceloneses Crítica se incorporan a la producción en catalán.
1960. El Centro de Lecturas de Valls, inicia un curso de lengua y literatura catalana de carácter público. En Barcelona se crea el premio Sant Jordi para novela, dotado con 150.000 pesetas, cantidad análoga, intencionadamente, a la del Nadal. Con subvención del Gobierno se celebra el centenario del poeta Joan Maragall.
1965. El gran poeta y canónigo de la catedral tarraconense, don Miguel Melendres, edita su obra L’esposa de l’anyell, un poema en catalán de doce mil versos. Encuadernado en rica piel blanca, lo lleva el Arzobispo de Tarragona, doctor Arriba y Castro, al Papa Pablo VI, que recibe complacido esta singular muestra de la lengua catalana que le llega de España. El Ateneo Barcelonés monta un curso de Filología Catalana. A los Premios Nacionales de Literatura, se le añade el Verdaguer para producción en catalán.
1966. Barcelona rinde homenaje a su ilustre hijo Maragall, en el que intervienen Gregorio Marañón, Pere Roig, José Mª Pemán y Ruiz Jiménez. En los jardines que llevan el nombre del poeta, en Montjuic, se le eleva un busto. Radio Tarragona organiza a través de sus antenas unos cursos de catalán con profesores especializados.
1967. La Diputación de Lérida dota una cátedra de Lengua catalana. La Diputación de Barcelona acuerda dar cursos de catalán en todos los centros culturales dependientes de la corporación y fundar la cátedra de Lengua Catalana en la Facultad de Teología de San Cugat (Barcelona).
1968. Editorial Destino completa el Nadal con el nuevo premio Josep Plà, concedido a Onades sobre una roca deserta, de Terenci Moix. En la lista de quienes lograron este galardón figura lo más florido de la narrativa catalana: Baltasar Porcel, Teresa Pàmies, Cirici Pellicer, Marià Manén, Enric Jardí, Llorenç Villalonga, Jaume Miravilles o Jordi Sarsaneda. En Gerona se otorga por primera vez el premio Prudenci Bertran.
1969. Nace el Premi d’Honor a les Lletres Catalanes, destinado a la consagración de escritores noveles.
Je fais avec la gent un traité nouveau. (convenientia)
ANC. FR. à plours et à larmes leur conta la grant doleur... Le lia fortement à un arbre à quatre fors hars torses... Et se conseilla Kalles à sa gent... Et s'en retournèrent à grans proies et à grant gaing.
Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 269, 302, 297; et III, p. 275.
IT. Messer Lancialotto combattea un giorno a una fontana con un cavaliere. Cento novelle antiche, nov. 42.
4. Comme, en qualité de.
Si volon Frances ni Picartz
A senhors ni A drogomans.
P. Cardinal: Per folhs.
S' ils veulent Français et Picards en qualité de seigneurs et comme interprètes.
Ieu lo jutge per dreg A traydor.
T. de Gui d' Uizel et de M. de Ventadour; Gui d' Uiselh.
Je le juge justement comme traître.
ANC. FR. Deus t'a enuint à prince et a rei.
Anc. trad. des livres des Rois, fol. II (o 11).
à segnur lo volrunt aveir.
Marie de France, t. II, p. 123.
Là fu li enfes enoinz e coroné à roi par la main de l' apostoile Adrien.
Rec. des hist. de Fr., t. VI, p. 129.
à fol et à mauvés s' encuse
Qui ceste requeste refuse.
Nouv. Rec. de Fabl. et cont. anc., t. II, p. 188.
CAT. Lo que havem pres e prenem á molta e singular complascencia.
Capmany, Collect. diplom. t. 1, p. 305.
Y á burla no os tingau.
Vic. Garcia, Quintillas, p. 63.
ESP. No lo tenga á mal. Poema del Cid, v. 985.
PORT. O teve a máo Sinal. Moraes, Palmeirim, l. 1.
IT. Ella si governava a republica. Novelle inedite, p. 131.
Quelli che riceve a figliuoli. Guittone d' Arezzo, Lett. 3.
5. Contre.
Estiers no m puesc A sas armas defendre.
Richard de Barbezieux: Be volria.
Autrement je ne puis me défendre contre ses armes.
ANC. FR. à renart de rien ne tenciez.
Roman du Renart, p. 256.
CAT. E 'l falco gran batayla rendon
á selhs qui lurs auzelos prendon.
Trad. catal. dels auz. Cass.
(N. E. Daude de Pradas, Deudes de Prades, dels auzels cassador.
Quien compare la lengua de Daude con la traducción catalana verá que el catalán era la misma lengua, la plana lengua romana, romance, occitano, provenzal, etc. https://choixpoesies.blogspot.com/2023/10/deudes-daude-prades-pradas.html )
ESP. Este lidiare á tod' el mas ardido.
Poema del Cid, v. 3372.
á Dios non se defienden nin carceres nin cuebas.
(N. E. A Dios no se defienden ni en cárceles ni en cuevas.)
Vida de S. Domingo de Silos, cop. 713.
PORT. He ter o sprito armado á má fortuna.
A. Ferreira, Castro, acto V, sc. 1.
IT. Che l' apressar' a terra
A nave è mortal guerra...
Che mal non fieri a scoglio.
Barberini, Docum. D' amore, p. 263 et 270.
6. DE.
Filla 's AL rei qui a grant poestat.
Poëme sur Boece.
Elle est fille du roi qui a grande puissance.
Qu' A sa vida be non cantet.
P. d' Auvergne: Chantarai.
Qui de sa vie ne chanta bien.
ANC. FR. Sez-tu que soies fille à roi?
Fabl. et cont. anc., t. IV; p. 155.
Congié prist à son manage.
Roman du Renart, t. II, p. 44.
à une voiz tuz s' escrioient.
Marie de France, t. II, p. 458.
CAT. Si algun mariner fugirà á nau o á leny, pus que aura rebut son loguer. Consolat de la mar, cap. 228.
Esp. Besan las manos al rey don Alfonso. Poema del Cid, v. 3469.
PORT. Dom João beijou a mão a el rey.
J. F. de Andrada, V. de D. J. de Castro, l. 1.
IT. Per servo star' a così gran signore.
Barberini, Docum. d' amore, p. 101.
7. Devant, en présence de.
Cantatz ma canson voluntiers
A la reyna dels Normans.
B. de Ventadour: Pel dols chant.
Chantez ma chanson volontiers devant la reine des Normands.
Coma la pols futz AL ven.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 170.
Comme la poussière fuit devant le vent.
E qui 'l papa pogues citar
A maior de se, fora gen.
Folquet de Lunel: Al bon rey.
Et qui pourrait citer le pape devant plus grand que lui, ce serait beau.
Car A mos heylls veg veramen (N. E. nueva versión de uelhs; ojos)
Te per cui aurem salvamen.
Trad. de l' Évangile de Nicodème.
Car devant mes yeux je vois vraiment toi par qui nous aurons salut.
ANC. FR. à lui s' encline la cort tote.
Roman du Renart, t. I, p. 338.
CAT. C' apres meta 'l hom al solell.
Trad. catal. dels auz. cass.
ESP. Buelven coma hoja al viento.
(N. E. Vuelven como hoja al viento.)
P. Torrellas, Canc. gen.
PORT. Isto se obrava aos olhos do governador.
J. F. de ANDRADA, V. de D. J. de Castro, l. 1.
IT. E poi a miei occhi veggenti
Sputò fuor dell' elmetto quattro denti.
Burchiello, part. I, son. 129.
Stava in una grotta al sole. Cento novelle antiche, nov. 63.
8, DANS, EN.
E platz mi A ric hom franqueza.
Le Moine de Montaudon: Mout me platz.
Et la franchise me plaît en un homme puissant.
Qu' A Bezers fesetz faire
Mout estranh mazel.
G. Figueiras: Sirventes.
Que dans Béziers fîtes faire très étrange carnage.
I pesci notar vedean per lo lago a grandissime schiere:
Boccaccio, Decameron, VII, 3.
En li suoi vietò terrena grandezza e la biasma a tutti.
Guittone d' Arezzo, Lett. 1.
9. Envers, a l' égard de.
Qu' A totas sui bos e francx e privatz.
Pons de Capdueil: Tant m'a donat.
Qu' envers toutes je suis bon et franc et apprivoisé.
Qu' A son senhor fassa en re fallimen.
G. de Montagnagout: Per lo mon.
Qu' envers son seigneur il ne fasse faute en rien.
Lo coms d' Anjou es ses merce
ALS Proensals.
Paulet de Marseille: L'autr'ier.
Le comte d' Anjou est sans merci à l' égard des Provençaux.
Mos chantars es enueg ALS enoios,
Et ALS plazens plazers.
P. Cardinal: Ricx hom.
Mon chanter est ennui à l' égard des ennuyeux, et joie à l' égard des joyeux.
ANC. FR. Sages soies et acointables...
Et as grans gens et as menues.
Roman de la Rose, v. 2109.
CAT. De que son tengutz los mercaders als senyors de las naus.
Consolat de la mar, cap. 238.
(N. E. El catalán mantendrá el plural en AS incluso después de Pompeyo Fabra. Ahora se usa el plural en ES, como ya hacía la lengua valenciana siglos antes.)
ESP. Falso á todos è mas al criador.
Poema del Cid, v. 3399.
PORT. Facendo do merecimamento dos homens estimação tam justa que nem á conveniencia, nem ao estado ficava devedor.
J. F. de Andrada, V. de D. J. de Castro, l. 1.
IT. Ad ogni mancanza pieno ristoramento...
a quelli Dio s' ira forte che peccando
non li fragella.
Guittone d' Arezzo, Lett. 3.
10. Lors de, au moment de.
Quar hom conoys los amics fenhedors
E los verays A las coytas maiors.
Lanfranc Cigala: Si mos chans.
Car on connaît les amis feints et les véritables lors des malheurs plus grands.
Seran complit VII ans AL prim erbatge.
Cadenet: Ab leyal.
Sept ans seront accomplis lors de la première herbe.
ANC. FR. Au departir fu li dels granz.
Roman du Renart, t. II, p. 44.
CAT. Ell al entrar porta molt gran dolsor.
Ausias March: Molt me par.
Al ser donaretz l' á menjar de carn.
Trad. catal. dels auz. cass.
ESP. á la salida de Valencia mis fijas vos di yo...
Al exir de Salon mucho ovo buenas aves.
Poema del Cid, v. 3273 et 867.
PORT. Ao romper das lanças foi tamanho estrondo que parecia que todo Londres se arruinava. Moraes, Palmeirim, part. II, l. 46.
IT. Ad ogni passo di lana filata, che al fuso avvolgeva, mille sospiri... gittava. Boccaccio, Decameron, IV, 7.
Tu mi darai mille livre al primo piatto que tu vincerai.
Cento novelle antiche, nov. 53.
11. PAR.
Qu' adoncs n' aug tan A quascun de ben dir.
B. de Ventadour: Quan la fuelha.
Qu' à présent j' en ouïs dire tant de bien par chacun.
Et A manh nesci, ab fol parlar,
Ai ja vist trop ben son pro far.
G. Adhemar: Ieu ai ja vist.
Et par maint ignorant, avec un fol parler, j'ai déjà vu très bien faire son profit.
Aras vei possezir
A clercx la senhoria.
P. Cardinal: Li clerc si fan.
Maintenant je vois posséder par les clercs la domination.
Pren l' ALS cabelhs.
R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.
(N. E. Si Ramon Vidal, de Besalú, catalán, escribía en catalán;
¿cómo se traduciría “pren l' als cabelhs” al occitano? Pregunten en alguna escuela de infantil de Cataluña, por ejemplo, en Vielha.)
Il le prend par les cheveux.
ANC. FR. Si faz-je, à la foi que je doi:
A-je corone? Oïl, par foi.
Roman du Renart, t. I, p. 125.
Toutes leurs choses prenoit et ravissoit à force et sanz raizon.
Rec. des hist. de Fr. t. III, p. 261.
Qui à force l' en ad menée.
Marie de France, t. II, p. 72.
CAT. No seria ni fora perduda als dits mercaders, ans al dit senyor de la nau. Consolat de la mar, cap. 44.
ESP. Que no puede ser tomada
á fuerza mi fortaleza
Ni á traycion.
Gómez Manrrique, Canc. gen.
PORT. Dito foi a um grande sabio: Casa cum igual.
A. Ferreira, Bristo, act. I, sc. 3.
IT. Le cautele provate
a voi che navigate.
Barberini, Docum. d' amore, p. 256.
C'est surtout après quelques verbes, tels que laissar, far, etc.
Qu'eu no us fassa lauzar A tota gent.
La dame Castelloze: Amic s' ie us.
Que je ne vous fasse louer par toute gent.
E s'en laisset ALS sieus trahir e vendre.
Bernard d' Auriac: Be volria.
Et s'en laissa trahir et vendre par les siens.
ANC. FR. Fere vos feré grant homage
As chevaliers de mon parage.
Roman du Renart, t. II, p. 196.
CAT. E jaquiran possehir als asseguradors las quantitats.
Capmany, Collect. diplom. t. I, p. 387.
ESP. á los Judios te dexeste prender.
(N. E. Por los judíos te dejaste prender.)
Poema del Cid, v. 348.
PORT. Nem dar a entendre ao mundo que fazia tanto caso de la guerra.
J. F. de Andrada, V. de D. J. de Castro, l. 1.
IT. Se non mi fa cridare merce a cento baroni ed a cento cavalieri ed a cento dame e a cento donzelle...
S' era lassato ingannare a uno alchimista.
Cento novelle ant., nov. 61 et 74.
12. Pendant, Durant.
Que us am A tota ma vida.
G. Figueiras : L'autr'ier.
Que je vous aime pendant toute ma vie.
No 'ls poiria mostrar A totz mos jorns vivenz.
Pierre de Corbiac: El nom de.
Je ne les pourrais montrer pendant tous mes jours vivants.
ANC. FR. Avez-vous intention de me demourer à année devant mon chastel? Roman de Perceforest, t. IV, fol. 26.
CAT. Totz regimens son mesuratz; mas alcuns son annuals, altres á vida.
Trad. de Gilles de Rome, Reg. del princ.
ESP. Floreció el arcipreste á la mitad del siglo XIV.
Sánchez, Colec. de poes. castel. not. t. 1, p. 102.
PORT. Ao mesmo tempo assaltarão os baluartes.
J. F. de Andrada, V. de D. J. de Castro, l. 2.
IT. Ad ogni stagione
Sono in sua compagnia.
Jacopone da Todi, Od. III, 3.
No li porria mostrare a tutti miei giorni viventi.
Galvani, Trad. de P. de Corbiac.
13. Pour, afin de, a l' effet de.
Que re non val A amor
Hom que joglars sia.
P. Bremon Ricas Novas: Lo bel.
Que ne vaut rien pour l' amour homme qui soit jongleur.
A vos aurai amor coral.
Arnaud de Marueil: Totas bonas.
J' aurai pour vous amour de coeur.
Mos sens es clars
ALS bons entendedors;
Trop es escurs
A selh que no sap gaire.
Gavaudan le Vieux: Leu no sui.
Mon sens est clair pour les bons entendeurs; il est très obscur pour celui qui ne sait guère.
Et AL beure rescondo s dins maizo
Et AL manjar no queron companho...
A que far doncs van emblan ni tolen?
P. Cardinal: Ricx hom.
Et afin de boire se cachent dans la maison, et pour manger ne cherchent compagnon. Pourquoi faire donc vont-ils volant et enlevant?
ANC. FR. Ainsi que s' ils estoient nés seulement à boire et a manger.
Œuvres d' Alain Chartier, p. 316.
CAT. Deu ha dos mons á tot hom establit.
Ausias March: O quant es.
ESP. á mi, que ver te desseo,
Mil annos se haze un dia.
Rodrigo de Ávalos, Canc. gen.
PORT. Como s' á terra só fossem creadas.
A. Ferreira, Cart. II, 2.
IT. Se ad esti vani, vili e picciuli beni....
avesse criati noi.... a viver bene e beato,
neente manca loco o' è vertù.
Guittone D' Arezzo, Lett. I et 3.
14. Selon, d' après, conformément a.
Et estai gen A luecx et A sazos.
Giraud le Roux: Ara sabrai.
Et il est bien selon les lieux et selon les temps.
Que talan ai que defenda
Las donas A mon poder.
T. de Bernard et de Gaucelm: Gaucelm no us.
Que j'ai volonté que je défende les dames selon mon pouvoir.
ANC. FR. Qui à ses besoins la servoit.
Nouv. rec. de fabl. et cont. anc. t. II, p. 315.
CAT. Que la pogues vendre e fer á sa voluntat.
Consolat de la mar, cap. 211.
ESP. Aqui lo meiorare á juuicio de la cort.
Poema del Cid, v. 3271.
A cantar el Te Deum Laudamus á poder.
V. de S. Domingo de Silos, cop. 566.
PORT. Negocio, ao parecer dos sens, não muy difficil.
J. F. de Andrada, V. de D. J. de Castro, l. 2.
IT. Tutto tempo ensegnando a potere loro.
Guittone d' Arezzo, Lett. 9.
15. SUR.
Cant a manjat, el lo forbis
A peira o A fust ronhos.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Quand il a mangé, il le fourbit sur une pierre ou sur du bois raboteux.
A sas sanhtas espatlas la levet... el portet, en la cros,
A sas espatlas los nostres peccatz.
Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 15.
Il la plaça sur ses saintes épaules... il porta, en la croix, sur ses épaules tous les nôtres péchés.
ANC FR. à la terre entre deux eschames s' asiet.
Roman du Renart, t. II, p. 12.
CAT. So son paucas bossas que naisson á l' ausel.
Trad. catal. dels auz. cass.
ESP. Con unos quince á terra s firió.
Poema del Cid, v. 2029.
PORT. Contase de elephante o que traza torre ás costas.
F. de SA de MIRANDA, ecl. 8.
IT. L' appoggiaro ritto alle sponde...
Et abbatello morto alla terra.
Cento novelle antiche, nov. 92.
16. VERS.
Si m tira ves amor lo fres
Qu' A nulh' autra part no m' aten.
B. de Ventadour: Non es maravelha.
Tellement le frein me tire vers l' amour que je ne me porte vers nulle autre part.
ANC. FR. Et tant tirai que j' amené
Le fust à moi tout empené.
Roman de la Rose, v. 1722.
CAT. Al vici som moguts naturalment.
Ausias March: Volgra ser nat.
ESP. Alzaba Ananias á Dios ambas las manos.
V. de S. Domingo de Silos, cop. 555.
PORT. Mandou ao seu piloto que governasse ao porto de Combre.
J. F. de Andrada, V. de D. J. de Castro, l. I.
Olhando a todas as partes.
Moraes, Palmeirim, cap. XII, p. I.
IT. Gli occhi tenendo al cielo.
Guittone d' Arezzo, Lett. I.
A, placé devant des mots avec lesquels il présente un sens absolu, concourt à former des adverbes composés. En voici quelques exemples:
1. Avec un substantif.
C' A PENA vei la clara luz.
Folquet de Marseille: Senher Dieu.
Qu' à peine je vois la claire lumière.
A LA MIA FE, Amors,
Gran peccat avetz de me.
Gavaudan de Vieux: A la mia fe.
Par ma foi, Amour, vous avez grand péché envers moi.
2. Avec un adjectif ou un participe employé substantivement.
Non amarai autra mas vos
Ni A PRESENT ni A RESCOS.
Un troubadour anonyme: Seinor vos.
Je n' aimerai autre excepté vous ni à découvert ni en cachette.
Qu' ieu fui AL PRIM destrier
Et apres palafres.
Raimond de Miraval: Ben aia.
Que je fus au commencement destrier et après palefroi.
A est employé quelquefois dans une ellipse où le verbe dont il exprime
l' action est sous-entendu.
AD armas! seinor.
Roman de Jaufre, fol. 112.
Aux armes! seigneurs.
Le verbe sous-entendu est corretz, courez.
Il exprime quelquefois le rapport d'un substantif à un autre:
E non ai dreg AL fieu qu' ieu ai.
Pierre Rogiers: Tant ai.
Et je n' ai pas droit au fief que je possède.
Celui d'un substantif à un verbe:
M' es obs un novel chant A faire.
Arnaud P. d' Agange: Quan lo temps,
Il m' est besoin de faire un nouveau chant.
Celui d'un adjectif à un verbe:
Que anc mais no fo leus A enamorar.
G. Faidit: Mon cor e mi.
Que jamais il ne fut facile à rendre amoureux.
Autre dol ai que m'es greus A durar.
Aimeri de Peguilain: Anc no.
J'ai une autre douleur qui m' est pénible à supporter.
Et enfin celui d'un verbe à un autre verbe:
C' al jorn c'om nai, comensa A morir.
G. Faidit: Cascus hom deu.
Qu' au jour qu'on naît, on commence à mourir.
En chantan m' aven A membrar
So qu'ieu cug chantan oblidar.
Folquet de Marseille: En chantan.
En chantant il m' arrive de rappeler ce que je crois oublier en chantant.
A, placé entre deux verbes, dont le dernier est au présent de l' infinitif, signifie quelquefois de quoi, le moyen de.
E trobes om A comprar et A vendre.
Pistoleta: Ar agues ieu:
Et qu'on trouvât de quoi acheter et de quoi vendre.
Ja non er qu' ilh don' A manjar.
Garin d' Apchier: Mos cominals.
Jamais ne sera qui lui donne de quoi manger.
A forme, à la suite de divers mots, des prépositions composées.
Mas pauc sent los mals
QUANT A Damieta.
Tomiers: De chantar.
Mais il sent peu les maux quant à Damiette.
Il se joint même explétivement a d' autres prépositions.
TRO A kalenda maia.
T. d' Ebles et de Gui d' Uisel: Gui d' Uisel.
Jusques aux calendes de mai.
Dels maiors mov tota la malvestatz,
E pois apres, de gra en gra, dissen
TRO ALS menors.
Sordel: Qui be s membra.
Des plus grands part toute la méchanceté, et puis après elle descend, de degré en degré, jusqu'aux plus petits.
A, devant un adverbe de quantité, gouverne parfois cet adverbe employé
substantivement.
A MEINS me tenh que Juzieus.
P. Vidal: De chantar.
Me tient à moins que Juif.
Car AL PLUS qu'il pot m' enansa.
B. de Ventadour: Tuit selhs que.
Car elle me rehausse au plus qu'elle peut.
Il sert aussi à former des adverbes composés.
QU' A TOT LO MEINS m' er l' atendres honors.
Aimeri de Sarlat: Fis e leials.
Qu' à tout le moins l' attendre me sera honneur.
A sert à désigner le régime indirect des substantifs personnels, démonstratifs et relatifs: ME, MI, TU, TE, TI, NOS, VOS, EL, LI, LUR, CUI, LOQUAL, etc.; mais il est souvent sous-entendu. Voyez ces divers mots.
Après le verbe AVER il sert à exprimer l' idée d'une action à faire, d'un
projet à exécuter, d'un devoir à remplir, etc.
Pus sap qu' ab lieys AI A guerir.
Le Comte de Poitiers: Mout jauzens.
Puisque je sais que j'ai à guérir avec elle.
Voyez AVER.
Parfois, avec cette préposition, le verbe AVER exprime le sens précis de
tenir à, regarder comme.
Si 'l monz fondes a meravilla gran,
Non l' AURIA A descovinenza.
B. Zorgi: Si 'l monz.
Si le monde s' écroulait par grande merveille, je ne le tiendrais pas à inconvenance.
A, placé après le verbe ESSER, aide à former diverses locutions.
Avec un substantif:
E dis: Baros, A DIEU SIATZ,
Que per vos mi son trop tardatz,
Et aras n'i puesc plus estar.
Roman de Jaufre, fol. 24.
Et dit: Barons, à Dieu soyez, car je me suis trop retardé pour vous,
et maintenant je n'y puis plus rester.
A DIEU SIATZ correspond au latin DOMINUS VOBISCUM, Dieu soit avec vous. (N. E. Cat. A Deu siau; siatz : tz segunda persona: au)
ANC FR. à Dieu soyez, je m' en revois.
Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. II, p. 349.
Par ellipse on a dit: A DIEU. (N. E. Cat. A Deu, adeu, elipse siau)
Qu'ie us dis: A DIEU, doussa amia.
B. Zorgi: Mout fai.
(N. E. Cat. actual: Què jo us dic: Adeu, dolça amiga.)
Que je vous dis: à Dieu, douce amie.
Enfin la langue française en a composé le substantif adieu, adieux.
Avec un verbe:
Belh' e plazens, si que non ES A DIRE
Negus bos ayps qu'on puesc' en domn' eslire.
Pons de Capdueil: Tant m'a donat.
Belle et agréable, tellement que ne manque aucune bonne qualité qu'on puisse distinguer en une dame.
Voyez DIRE.
En général, après le verbe ESSER, A exprime l' idée d'une action qui reste à faire, qu'il convient de faire.
Leu chansoneta m' ER A far,
Pus n'ai man de ma doss' amia.
G. de Montagnagout: Leu chansoneta.
Il me sera à faire une légère chansonnette, puisque j' en ai ordre de ma douce amie.
A placé absolument au-devant du présent de l'infinitif, répond quelquefois au gérondif en DO de la langue latine.
AL COMENSAR jogua majestrilmen. (mayestrilmen)
Aimeri de Peguilain: Atressi m pren.
En commençant il joue savamment.
Souvent le présent de l'infinitif et le participe présent sont employés substantivement.