PRESENTACIEU
Lai cercas qu'ai entamenàias sus lai nôstras valàias son lòngas e me màncon encara quarquas precisieus per que pôsco publicar de vertats asseguràias. Mas, en camin, faguero un molon de descubertas que presénton un interés istoric, lingüistic ò sociologic e que se pôlon acapir a despart. Per aquò, despí quarques ans ai decidit d'editar sota la forma d'articles cen que pôl portar de rensenhaments utiles e precises, que pôsquon ajuar l'accieu culturala, economica ò politica.
Es ensin qu' en 2008, publiquero donca lo primier volume de Varia, recuelh d'articles escrichs quarques ans en darnier, que fuguet pas tròup mal aculhit per aquels que capísson la lenga nôstra. Lai mieus cercas contúnhon pura e d'autres articles s'alestisson.
Vequí lo segont volume de Varia que compren tres articles sus de problemàticas localas : espero que serà utile ai cercaires, al manco li luceramencòfònes...
Sabo que l'escritura en la lenga limita lo nombre dei legeires potencials, mas cerco pas de vendre, vôlo pusleu rendre un servici als istorians, lingüistas e autres cercaires. Coma sieu segur qu'es impossible de tratar de l'istòria d'un país sensa conóisser la sieu lenga, demando ai legeires de faire un esfôrs indispensable : seria pas moral de tot reçaupre sensa ren donar. De mai, refusar de parlar luceramenc seria mespresar la gent d'aquí : penso pas que quarqu'un auge se presentar coma un prepotent.
Tantot'un, acapir la lenga es pas malaisat : basta liéger a auta votz e tot ven clar. Totplen pàrlon de lengas forestieras, emparàias a l'escòla ò en lo país : seria malaurós que s'en vargon ren d'acapir - e milhor : de parlar - la lenga dal luec d'ont es que vívon.
Bôna leitura.
Luceram, Mai 2011
UNA ORIGINALITAT LUCERAMENCA?
LA MÔRGA DEI VINHAS
1) LO REGLAMENT LUCERAMENC
Lo país nôstre conoisse despí totjorn la môrga dal gran, es de dire un ensemble de camps d'ont s'aplicàvon de reglaments precises concernant subretot le preséncia dei bèstias per laurar ò dei feas per pàisser.
Las arquivas de Luceram nen dónon un text qu'ai jamai retrobat en minga autre vilatge. Se pôl liéger en los estatuts campestres redegits vers la mitat dal segle XIV (Arquivas Comunalas AA1). La nocieu desfolopàia es aquela de Môrga dei vinhas. Anam probar de determinar de que s'agisse en editant lo text original, en lo revirant en lenga nôstra e en ne'n faguent un comentari lingüistic e istoric.
2) LO TEXT
Estatuts de Luceram, AA1, p. VI r°
- de dampnis vinearum et morguis ordinandis.
Item ordinaverunt et statuerunt quod ubi dampna aliqua facta uel comissa inveniantur in vineis uel ortis tam per gentes quam per avere. dampnum et bannum solvatur per illam personam seu avere qui magis dampnum stetisse vel continuasse invenietur. Et cum sint ab antiquo per sex partes seu morgas divise vinee dicti castri, ordinaverunt et statuerunt quod ille qui primitus invenietur dampnum facientem seu comitentem in aliqua parte dictarum morgarum solvere teneatur bannum supra ordinatum. et nichilominus emendam de toto dampno dato usque ad illam horam in ipsa morga vinearum . et triplum solvat de emenda extimata de vinea in qua vel quibus principaliter inventus fuerit. Et idem intelligatur de emenda triplicata (?) quoque (?) ad extraneos.
Infra nominantur partes seu morgue dictarum vinearum.
Primo morga vinearum sitarum in morga et clauseto.
Item morga vinearum de plano et de podio.
Item morga vinearum de casenesa et de galiberto.
Item morga vinearum de podio longo - valle de plantatis.
Item morga vinearum de serreto et de puselleriis.
Item morga vinearum de morgueta et de mortizono.
Traduccieu
« - Sus li dans en lai vinhas e l'organisacieu dei môrgas.
« Parierament ordonèron e decidèron que d'ont seria descubert que de dans son agut fachs ò « comesses en de vinhas ò d'ôrts, tant per la gent que per un aver, lo dan e lo ban serà[n] « pagat[s] per la persona que serà agut trobàia aver fach ò contunhat la mai de dan. E, coma « lai vinhas d'aquel vilatge son estat divisàias despí lonctemps en siei parts, ordonèron e « decidèron qu'aquel que serà trobat lo primier a faire ò cometre lo dan en quarqua part dei « dichas môrgas sigue tengut de pagar lo dan decidat aquí subre e pasmens l'amenda de tot « lo dan comés fins a-n-aquela ora en aquela môrga dei vinhas. E que pague lo triple de « l'amenda estimàia per la vinha en la quala ò en lai qualas serà estat principalament « descubert. E que sigue acapit parierament de l'amenda triplàia per li forestiers. »
Nòta 1 : per que l'amenda triplàia s'acapisse, calria que principaliter augue lo sens de regulariament ; es pas impossible, ja que Ducange dona per traduccieu de principaliter : praecipue, potissimum; aquel darnier mòt a tanben lo sens de : de preferéncia. Seria l'aplicacieu a la recidiva dal principi ben conoissut : errare humanum est, perseverare diabolicum.
Nòta 2 : sovent los estatuts municipals son mai severes quora d'avers forestiers fan de degalhs ai culturas, es lo cas a Còntes, per eisemple.
« Aquí sota son nomàias lai parts ò lai môrgas dei dichas vinhas.
« D'en primier, la môrga dei vinhas situàias a la Môrga e al Clauset
« Parierament la môrga dei vinhas dal Plan e dal Poei
« Parierament la môrga dei vinhas de la Cainea e de Garibert
« Parierament la môrga dei vinhas dal Pilònc e de la Val dei Plantàias
« Parierament la môrga dei vinhas dal Sarret e dei Puseliers
« Parierament la môrga dei vinhas de la Morgueta e dal Mortisson »
3) LA NOCIEU DE MÔRGA
A l'Atge Mejan trobam de môrgas en la màger part dei vilatges. Per la comuna de Pelha, li còntes comunals dal segle XVI li fan totplen referéncia. A Luceram, la veem ja citàia en lo 1303.
a) La sieu etimologia.
En la sieu tesi de toponimia, J.M. Ricolfi a compendit cen que n'en dion G. Rossi, W. von Wartburg, J.U. Hubschmid, ensin que lo diccionari savoiart de Constantin e Desormaux. Doi sens se comblèton, aquel de confin, limita, e aquel de clapàs, molon de peiras. Es pas estonant, vist que li mont-jòia servíon sovent a delimitar de proprietats ò de pasturas. S'agisseria donca a l'origina de terras delimitàias.
b) La sieu natura.
S'agisse de terras per cultivar lo gran. Per laurar, fèia besonh d'assostar per la nuech li bòus en un estable. De jorn, pasturàvon lo restoble, e, d'invern, quora èron a l'assosta, li donàvon de palha. Ben segur, lo sieu fem engraissava lo camp.
La môrga pôl estre plena (semenàia) ò vuèia (en gerp). Quora es semenàia, es en defens; quora es en gerp, es permés de li menar pasturar lai feas. Aquels que vènon trabalhar en la môrga plena an drech de menar de bèstias de bast mas en li gardant estacàias.
Cada comunitat avia de reglaments que precisàvon lai datas, las ecceicieus,las amendas.
4) LA NOCIEU DE VINHA
Devem nos malfiar davant un toponime vinha, vinhal, vinheta de non mesclar doi mòts d'origina diferenta.
- Sembla ben qu'augue eisistit una reis *V-N (Ven/Vin) en una lenga pre-latina, embe un sens oronimic. Rostaing li dona lo sens tròup general de montanha. A cen que pareisse s'estudiam li sitis dal país nôstre, s'agisseria de planistels al mitan d'una penta (cf. lo Vinhal de Còntes, la Vinha de Melania, sus lo camin dal Mortisson ò encara la Vinha sota Côla Bassa).
- L'autre sens es aquel dal niçard plantier (de socas). Se lo mòt vinha es conservat en d'espressieus coma « vai cagar a la vinha e pôrta-me la clau », es ver que s'emplega pas totplen en lo lengatge corrent d'ont es sovent remplaçat per lo plantier ò lai socas. Encara que l'ancian quartier luceramenc dei vinhas dal planpôsque ben desinhar un plantier de socas, noterem pura qu'es sempre estat escrich al plural.
- En que políon consistre aquelai vinhas? Segurament que devíon produrre de reim, mas d'arbres fruchiers li èron en general plantats, non siguesse que per sostenir li gavels, d'un temps que poavon lònc e que fèion montar la soca sus un arbre en plaça li nôstres escarrassons. Lo mòt mai recent en toponimia de verger, emplegat tant a l'Escarena coma a Luceram, li convendria segur de mai.
- L'òulivier era pas totplen desfolopat a l'atge mejan en lai nôstras valàias un pauc frèias (subretot al pichon atge glaciari). Li primiers testimònis de l'eisisténcia de deficis a Luceram remónton pas plus aut que 1500. Quora lo plantèron al nôstre, fuguet justament en aquelai môrgas dei vinhas en remplaçament dei socas e arbres fruchiers, sovent sensa arrancar los autres arbres, ja que praticàvon pas la monocultura intensiva.
5) LOCALISACIEU E ETIMOLOGIAS
Una remarca estranha es qu'aquelai vinhas son citàias per doas, non teno rason perqué. Calria suspausar que li era minga espaci vuei entra lai doas.
a) D'en primier a la Môrga e al Clauset.
- La Môrga debuta a la pôrta Nòrt dal vilatge al quartier de l'Iera, es de dire lo luec d'ont batíon lo gran. Segont lo regretat Loís Michel era un camp en penta fins tant que son pai(re)grand li augue bastit d'aberges. Devíon donca aver de problemas per remontar la terra en laurant, subretot quora conoissíon que l'araire. Le preséncia d'una colombiera es normala en una môrga d'ont laissàvon sortir li colomps après la misson. La vinha se trobava segurament un pauc plus aut, vers la Vinheta e lo nai de Lanteri.
Per l'etimologia, n'ai ja parlat plus aut.
- Lo Clauset es encara ben conoissut e s'agisse encara de bônas terras per liumes e fruchas, subretot que li manca pas d'aiga. Lo sieu nom ven dal fach que devia estre enclaus per esquivar li degalhs dei feas que passàvon pas luenh per s'en montar pasturar (al som dal Clapon se ve encara un passatge tracier). Lo Clauset es donca un pichon enclaus. Lo cal destriar dal clòt qu'es un planistel cultivat, eisemple los clôts de Còntes. En lo cadastre dal 1626 trobam : « al Clauset ».
b) Lo Plan e lo Poei.
- Lai vinhas dal Plan son ben conoissuas, ja citàias al segle XII : « in plano 5 vineas » ! Parierament : « 1473 : ad vineas de plano « (DD 1). Sembla que fuguésson al Som de Vila; lo quartier dal Plan era - e es encara - la part la mai plana dal nôstre vilatge. Lo Plan es un luec plat; a Còntes a sovent lo sens de plaça dal vilatge. Se siguesse lo cas a Luceram, desmonstreria l'ancianetat dal vilatge sotran tanben (coma lo creo personalament).
- Lo Poei es aquela côla d'òuliviers en fàcia dal vilatge. Farai doai remarcas :
* Lo Poei ven dal latin podium; a Niça díon lo puei, en d'autres dialeites es lo puech, lo pueg, lo piòch, eca. Un pichon poei es un puget ò un poget; lo pujòl (a Niça lo Piòl) es un planistel. Li revendrem a prepaus dal Pilònc.
* Al contrari d'una côla qu'es reona, un poei es alongat. Avem a Luceram una ecceicieu, Poei reont (Podium Rotundum), sovent citat a l'Atge Mejan e que calrà descurbir e estudiar un jorn...
* Veem ben aquí que lai socas e los arbres fruchiers son agut remplaçats per d'òuliviers.
c) La Cainea e Garibert.
- Luec ben localisat e òira plantat d'òuliviers, la Cainea es la caineda (ancianament la cadeneda) es de dire un luec plantat de caes (juniperus oxycaedrus). Aquel arbre es diferent dal ginebri (juniperus communis) que fa una frucha plus pichona que sierve en la coina. D'un temps, n'en destilàvon lo bôsc per òutenir d'òli de caeque servia d'antiseptic per lo bestiari. Totplen de noms de luecs plantats d'arbres d'una espècia dominanta son formats emb'al sufíx -eda (al nôstre, levant dei valàias de Palhon, -ea) : pinea, rorea, albarea, cainea, vernea, eca. En la zòna d'ont -ada ven -au (la màger part dal País dich niçard) -eda dona -iè : la Piniè, la Verniè.
- Garibert sembla venir d'un nom d'òme que n'ai ja parlat en la mieu edicieu dal poema de Deforesta sus la torre de Luceram. Cuento revenir sus aquel ponch en un autre trabalh. Lo toponime actual concerna un pichon masatge al mitan de faissas estrechas; me demando se ancianament auria pas integrat tanben la Blaquiera.
d) Lo Pilònc e lai Plantàias.
- Podi[um] Long[um] es la forma latina de Pilònc, es de dire lo poei alongat. Pi es la contraccieu en toponimia dal poei. N'avem d'autres eisemples :
* a Luceram, Plembart es la contraccieu de Poei Lombart => Pi Lombart (cadastre dal 1626);
* a l'Escarena, Piforquier es tamben la contraccieu de Poei Forquier (Podium Forquerii).
Li deurem pensar quora cerquerem a localisar l'ancian siti de Podium rotundum qu'a deugut donar *Poei redon, pi *Poei reon, Pirreon e enfin *Pireu, coma Mont redon a donat Moreu.
Lo Pilònc a gardat en la lenga lo sieu article, cen que fa veire qu'es encara sentit coma un nom comun (= lo Poei lònc). La sieu forma alongàia laissa minga plaça a discutia e lo sieu sens es segur. Arremarco, un còup de mai, que lai socas èron mesclàias als òuliviers, figuieras e cereigiers.
- Lai Plantàias (a l'origina, las Plantadas, cf. cadastre dal 1626 : allas Plantadas/allas Plantaias) es un participi passat feminin plural qu'es agut pi desformat en Splantaye, per aglutinacieu d'una part dal sieu article plural ancian : las Plantadas -> las Plantàias -> la Splantàia -> le Splantaye. Se lo luec es ben conoissut, es ligat en aquel text a-n-un valon que me valo ren d'identificar (a mens que lo mòt Val augue un autre sens...).
Ajusterai qu'a Berra, en lo cadastre (dich napoleonian) dal 1866, se tròba un nom de quartier ortografiat : plantaja.
Lo sieu sens sembla vesin d'aquel de Plantier; s'agisseria
* de plantacieus recentas,
* fachas d'un còup solet,
* sovent de socas,
* ò, de còups que li a, per servir de pimpinieras.
- Una remarca : sembla pas faire referéncia a la Vinha sota Côla Bassa, que pôl estre ne dal Pilònc, ne dai Plantàias. Aquò confirmeria qu'aquela vinha auria un sens oronimic ligat a la reis *V-N (cf. supra). De mai aquel planistel me sembla tròup bel (largas faissas) per que sigue estat plantat d'una cultura reservàia a de terras de qualitat inferiora.
e) Lo Sarret e li Puseliers.
- Lo Sarret (ancianament lo Serret encara en lo cadastre dal 1626) es un pichon serre, es de dire una côla que rompe una penta al ponch de formar un pichon planistel. Per ben l'acapir, lo cal regarjar dal subre e ren dal camin despartimental. Lo mòt serre vendria d'una reis prelatina que retrobam per eisemple en la Ròca-Serra, mas lo mòt es passat en la lenga vernaculària, coma d'autres d'origina prelatina (la Plastra, lo clap e li sieus derivats, clapier, clapàs, clapon). La preséncia de l'article davant lo toponime fa veire qu'es sentit coma nom comun : anam al Sarret, al Pilònc, a la Plastra.
- Li Puseliers son subre dal Mortisson. Sembla qu'aquel nom sigue lo result d'una contraccieu, mas en mancança de formas mai ancianas la sieu etimologia 'sta escura. Noterem en lo cadastre dal 1626 la forma «als Peuselies » (donca un nom comun).
f) La Morgueta e lo Mortisson.
- La Morgueta es ben localisàia; a l'origina s'agissia bensai d'una pichona môrga dal gran. Aquels toponimes (Môrga, Morgueta) desmônstron que la môrga dal gran es anteriora a la môrga dei vinhas. La cultura cerealiària a pi deugut remontar vers la Plastra d'ont los ancians qu'ai conoissuts anàvon missonar, encara dal temps de la guerra dal 39-45. Donca, vers la mitat dal segle XIV lo gran li era ja remplaçat per la viticultura e los arbres fruchiers. Òira es l'oleïcultura coma en totas lai môrgas dei vinhas.
- Lo Mortisson tanben es localisat e citat despí lo segle XII (« al Mortizonem 9 sesteradas »), emai lo mèton òira al plural, coma lo Mont, per faire « banlega » (les Monts, les Mortissons, les Madones, coma lesMinguettes). Los inhorants li ajúston tanben un -t (les Mortissonts). Comenceria donca après lo Sarret e li Puseliers.
Lo nom es atestat despí lo segle XII! A l'Atge Mejan es sempre escrich embe un -z- cen que correspônde bensai pas a-n-una prononciacieu. Lo sieu sens es estat discutit. La possibletat seria que fague referéncia a de lônas d'aiga môrta.
6) LA LENGA
Li noms de luecs son latinisats e la sieu escritura es pas probanta d'un estat de la lenga. Noterem pura :
- de Serreto (anciana prononciacieu : lo -e- es pas encara transformat en -a- : òira díon lo Sarret); es arribat lo parier a la serreta (ancianament avia de dents) vengüa a Luceram la sarreta; noterai tanben Ròcaniera, prononciat òira Racaniera.
- de Casenesa (retrobam una forma intermediària entre Cadeneda e Cainea = nos laisseria pensar que la perdua dal -d- intervocalic en lai valàias seria passàia per l'estadi intermediari d'una transformacieu dal -d- en -s- coma en provençal sudar => susar).
7) BIBLIOGRAFIA
Ch. Rostaing : Essai sur la toponymie de la Provence. P. 1950. in-8°; 480 p. 1 carte.
Joseph Pastoris : Etude sur les anciens règlements de Sospel. Nice-Historique 1938, p. 174; 1940, p. 41; 1942, p. 97; 1944, p. 73; 1945, p. 1.
Ricolfis, Jean-Marie : Essai de philologie, de toponymie et d'anthroponymie françaises : les noms de lieux du Pays niçois / Jean-Marie Ricolfis. Vol:01. - Lille (Nord) : Atelier reproduction des thèses, Université de Lille III,1980;Paris:H. Champion, 1980. - 2 vol. (1210 p.[en pagination continue]) ill.; 24cm. Thèse : Paris IV : 1974.
Ricolfis, Jean-Marie : Essai de philologie, de toponymie et d'anthroponymie françaises : les noms de lieux du Pays niçois : remarques / Jean-Marie Ricolfis. Vol : 02. Lille (Nord) : Atelier reproduction des thèses,Université de Lille III,1980 ; Paris : H. Champion, 1980. - 2 vol. (1210 p. [en paginationcontinue]) ; 24 cm. Thèse : Paris IV : 1974.
Òutobre 2010
MITOLOGIA LUCERAMENCA : BARRALIS E TEMPLARIS
I) INTRODUCCIEU
L'istòria de Luceram es mal (eufemisme!) conoissua. Segurament es parier per d'autres vilatges de la valàia, mas aquò es ren una consolacieu. Quora veo lai còntra-vertats (mai un eufemisme!) que sèmblon s'en contentar articles ò sitis internet, sieu pilhat d'espavent e aujo parlar de mites, sensa basi istorica.
Pilherai aquí que dos eisemples :
- li Barralis, familha la mai anciana de Luceram, èron senhors dal luec e menèron li sieus sujets ai crosàias;
- li Templaris èron instalats a Luceram e li bastissèron li molins;
Vorrio aquí corriéger aquelas errors e restabilir la vertat.
II) LI BARRALIS SENHORS
A) LA TESI
- Li Barralis seríon estat li senhors dal vilatge e auríon pilhat part ai crosàias.
B) ORIGINA DE LA TESI
- Lo primier còup que trobam una referéncia a la sieu noblessa, es en 1913 dintre lai nòtas sus Luceram de Jòusèp Bres :
« L'Alizeri (1), parlando di Lucerame, dice che « n'ebbero i Cotta la signoria, dopo loro gli « Asdenti di Taggia, ma innanzi di questi e di quelli i Baralis... ». Il Deorestis (2) dice i « Barralis signori di Castelnuovo, di Pigna e Peglione con la stessa arme; ai quali feudi io « credo sia da aggiungere quello di Coaraza, avendo essi, come più sopra fu detto, prestato « giuramento nel 1731 per terre di detto territorio; ma non saprei per quale titolo sia loro « appartenuta la signoria de Lucerame ed a quale epoca risalga l' infeudazione; certo si è « che la loro nobiltà era molto antica; infatti la loro arme già figura sul quadro dell' altare « Barralis nella chiesa di Lucerame, quadro ordinato dagli eredi del nob. Ambrogio « Barralis nel 1566.
« L'arme con tre fasce e tre lune crescenti col casco in cima e florami all'intorno la « riscontrai menzionata in più atti e, curioso a dirsi, il sigillo con l'impronta di detta arme « veniva talvolta adoperato per sigillare testamenti o per chiudere appartamenti da « inventoriare che non concernevano punto la famiglia Barralis.
« L'ultima volta che lo vidi adoperato fu per il testamento del medico Domenico Barralis « presentato il 20 Gennaio 1791. »
« (1) Vol. 2° Pittura appendice, pag. VII.
« (2) La Noblesse Niçoise. »
- En lo 1913 parierament, Salvetti di ren de la nobilitat dei Barralis en lo sieu libre « Lucéram, paroisse - Commune ».
- Totjorn en lo 1913, Jòusèp Deforesta, en lo sieu « Hommage à la tour lucéramoise », parla dal « vassalBarralis », sensa dire qu'era senhor.
- Lai nomenàias de quarquas familhas Barralis, coma « lo Sinhor » ò « lo Marquís » son bensai pas totplen vielhas. Aquels títols concèrnon tanben de familhas que son pas de Barralis, coma « lo Còmte » (Dallo).
C) DISCUTIA
1) Ancianetat dei Barralis a Luceram.
Se Tisserand parla de Barralis a Niça alentorn dal 1229, n'i es minga a Luceram, ne en los estatuts de Frejus en lo 1235, ne en l'enquesta de Carlo 1er d'Anjau en lo 1252, ne en li juraments dal 1271 (d'ont lai familhas son totas mencionàias), en tant qu'en lo 1282, a Coarasa, una Astruga es dicha « esposa de Peire Barralis ». La primiera referéncia luceramenca, la polem descurbir en lo 1298 : « ...ante domum Raybaudi Barrali ». S'agisse d'un act notariat firmat « davant la maion de Raibaud Barrali(s) », e encara se siam d'acòrdi embe l'equacieu Barral = Barralis, ja que lo genitiu latinisat Barrali pôl suspausar un nominatieu Barral pusleu que Barralis. Donca la familha Barralis es ren la mai anciana de Luceram.
2) La senhoria
A l'epòca d'ont pareisson li Barralis luceramencs, fa lonctemps que li es plus minga senhor (segurament denant lo 1235, senon vers la fin dal segle XII). La familha Barralis risca gaire d'aver menat li luceramencs ai crosàias. Aquò vôl pas dire qu'a l'epòca dei primieras crosàias li seria pas estat un senhor, mas era pas un Barralis.
3) La noblessa
Sembla que de brancas de la familha Barralis (que donet totplen de notaris e de notables) sigon estat anoblias al segle XV per li còmtes de Savòia. Es cen que pretèndon Cais de Pierlas e Dom Martel en li sieus libres sus Casternòu.
Per eisemple, en lo 1443, un Bartomieu Barralis seria cò-senhor de Casternòu. Parierament, en lo 1518, la comuna de Casternòu cròmpa la part de Francés Barralis per 225 florins.
De Barralis èron tanben (cò-?) senhors de Pelhon e de Pinha.
Un Barralis crompet tanben li drechs dei Marquesans sus Coarasa e lo sieu blason es integrat al barri de la glèia d'aquel vilatge.
4) Li sieus drechs a Luceram.
- En lo Liber Niger de las arquivas despartimentalas, lo document 2G184 parla de l'ajudicacieu a nòble Onorat Barralis dal 1/20 dei produchs de Luceram : s'agisseria donca bensai de drechs crompats e ren de senhoria (drechs enfiteutics?).
- Un autre document de las arquivas comunalas, li còntes dal 1689 (CC3), fa referéncia a-n-una senhoria :
« 1589 (sic)- Conte del sindicato delli s. cobb. Antonio Barralis et Giô Ant^ Gallo sindici
« nell' anno 1689 : in qual' anno non consta nelli libri della cômta d alcun dellibera^mto et « cio per diffito del fu Nott° Imperial Barralis all' hora Sigñ se bene si fussero delliberati « et la vigesima de grani et soliti imposti si ano redditi come consta per un conto « presentato da Mr Francó Gaspare Segondo figliolo del fu Mr Mario apaltatore di quelli « ch'e' dal tenor seguente fatto dal fu Sigr Onorato Galli, conte quitto originali. »
Se porria donca qu'en lo segle XVII un notari Barralis sigue estat investit dal feud de Luceram, en següa a la falhita financiària de la municipalitat en las annàias 1630. Ensin seria justificàia la frasa de l'Alizeri. Se sabem ren quora devenguèron sinhors, polem dire qu'en lo 1697, li Cotta de Niça paguèron la soma importanta de 12000 ducats per estre investits d'aquel feud que vendèron pi en lo 1703 ai Asdenti di Taggia.
Per cen que concerna l'emplec dal segil (lo sinhe manual), ben conoissut, dei Barralis, es normal ja que aquela familha donet totplen de notaris.
D) PER ACABAR
Ensin, polem conclure que
- la familha Barralis es ren la mai vielha de Luceram;
- a l'atge mejan, èron pas sinhors e posguèron pas menar li luceramencs ai crosàias;
- plus tardi, de brancas de la familha fuguèron anoblias e crompèron de drechs en quarques vilatges;
- lo vilatge de Luceram a posgut li estre infeudat quarques ans, alentorn dei annàias 1680, mas s'en pôl ren dire de mai per lo moment.
III) LI TEMPLARIS
A) LA TESI
- Li templaris se seríon instalats a Luceram d'ont auríon bastit la Madòna e li molins.
B) ORIGINA DE LA TESI
- Durante, en lo 1847, pretende que
« Les Templiers y avaient une église, dont on ne voit plus que les principales murailles. »
- En lo 1913, ne Bres, ne Salvetti, ne Deforesta n'en pàrlon.
- Porria s' apontelar sus la descuberta a la Madòna d'una crotz de Malta (interpretàia coma « crotz templiera ») que fuguet pi integràia en un barri de la maion Moriez.
C) DISCUTIA
1) Avem minga document que l'afortisse. Pura un òrdre militari era ben estabilit a Luceram : los Espitaliers de Sant Joan de Hieroshalaim. La sieu maion se trobava a Sant Laurent de Luceram en lo luec dich - justament - l'Espital. En lo 1272, un arbitratge condemna l'espital de Brau a pagar a la comunitat de Luceram una part dei talhas e quistas (impôsts); mas paguerà ren per la construccieu de la glèia e dei barris.
2) La Madòna es sempre estat proprietat de l'abadia de Sant Pôns despí al manco lo 1075. La revolucieu francesa la li leverà e la venderà ai Tommasi coma ben nacional.
3) Li molins son mencionats despí lo segle XII. Son estats crompats plan-planin per la comuna al segle XVI, pi venduts en lo 1639 a l'òrdre de Malta (successor dals Espitaliers) que contunherà de n'en bastir d'autres. Coma la familha Tommasi li crompet tanben, son mesclats en la memòria dal monde embe la Madòna, mas li es minga ligam entra Madòna e molins.
D) PER ACABAR
Lo ròtle dei Templaris es, per la màger part dei vilatges « niçards » un mite, coma aquels dei Sarrasins ò de la Regina Joana que son sovent invocats mas qu'explícon pas grand'causa.
IV) CONCLUSIEU
Devem nos malfiar d'afirmacieus, sempre repilhàias d'un prospectus a-n-un autre, que correspôndon ren a-n-una vertat istorica. S'agisse pas d'una tradicieu orala anciana mas d'un mesclum recent compausat alentorn de tròces pegats ensem.
Decembre 2010
Vista panoramica dal Pilònc que mônstra ben la sieu forma alongàia
PRELIMINARIS A LA CERCA DAL VILATGE DE BRAU
I) PRESENTACIEU
Meno despí 45 ans de cercas sus li vilatges anteriors a l'an 1000, nomats òira, segont una espressieu de l'enquesta dal 1252, Castra dirupta. Amolono lai nòtas e lai cercas sus lo luec sensa poler me contentar dei primiers results.
Òira que sieu pensionat, aurai bensai mai de temps a consacrar ai cercas sus plaça, es de dire a-n-una arqueologia superficiala.
Editero ja quarques articles sus Loda/Beassa e Queus, coma preliminaris a de cercas mai fontas. Parierament vorrio aprofichar de la Jornàia dal Patrimòni consacràia al patrimòni escondut per faire conóisser quarques ponchs istorics que porran servir d'introduccieu a-n-un trabalh mai desfolopat que vendrà plus tardi. Ben segur, aquel text es redegit en la lenga dal país, patrimòni en lo parier temps lo mai ancian, lo mai escondut e lo mai en perdicieu (per la volontat de l'imperialisme francés).
II) LAI CITACIEUS
Se lo nom pareisse per lo primier còup en lo 1144 dintre lo cartulari de la catedrala de Niça per lai sieus glèias (ecclesias de Bravo, donca al manco doas) , lo troberem pi citat tot al lònc de l'istòria locala, sovent dins de documents de las arquivas comunalas dei vilatges vesins ; per aquela rason, 'sta encara malaisat de n'en propòner una tiera eisaustiva, d'aitant mai que las edicieus modernas dei cartularis tradúson sovent lo nom sota la forma atuala de Braus. Li es donca tot un trabalh d'inventari dei citacieus, non solament en li cartularis, mas en li còntes de la cort comtala de Provença e subretot en las arquivas comunalas de Luceram, Toet, Pelha, Sosper.
Cen qu'es assegurat es qu'en 1252 lo vilatge es destruch (Castrum de Brau, dirrutum, est domini comitis quicumque teneat), sabem pas despí quant de temps.
Ai segles XIII e XIV, rescontram d'aquí d'ailà una familha de Bravo.
Se siam tant ben rensenhats sus li quartiers dal terraire de Brau, es perqué li sieus vesins se son partit en un primier temps de drechs de pastura ò de boscatge, pi lo terraor entier, cen qu'entreinet de bornatges, pi de processes, deuguts a d'interpretacieus diferentas dei confins, fins al segle XIX.
III) LO NOM
A) CONSTATACIEU
Despí 1144, doai formas son regulariament citàias,
- la forma latina a l'ablatiu : Bravo,
- la forma occitana : Brau.
La forma Braus es mai recenta e se pôl esplicar de doai menas diferentas e magara
comblementàrias :
- sigue per una confusieu emb'al Braux d'Auta Provença, vesin d'Anòt,
- sigue per un plural ligat a l'eisisténcia de doi sitis, lo Grand Brau e lo Pichon Brau.
Tantot'un li vielhs luceramencs e toescs contúnhon de prononciar Brau.
B) LO SENS
L'eisisténcia d'al manco un autre toponime nos permete de creire que s'agisse d'un nom de luec ancian mas comun, ja que polem notar tanben la preséncia de l'article : lo Brau, anam al Brau.
Segont Rostaing, devem laissar de caire lo radical Brasc- (= terra banhàia) ensin que lo radical Brauc- (= lo bruc) per de rasons evidentas d'impossibletat geografica ò geologica (luec sec + terra calcària). Aquel autor apressa Brau de Brantes, Brans, Brandis e l'esplica per un radical Bren qu'eisiste en lai lengas celticas, mas tanben en país nôstre (cf. li nombroses Ventabren), cen que n'en faria un mòt preceltic, que lo sieu sens seria una forma de côla, malaisàia de precisar per lo moment.
Noterem qu'una forma anciana de Braux (d'Anòt), de Bravibus, espliqueria tanben lo passatge al plural dal nôstre Brau(s).
IV) ESTENDUA ANCIANA
Siam encara pas tròup mal rensenhats gràcia ai processes e bornatges diverses entra lai comunitats que se son partit lo terraor de Brau. Aquel terraire era pron estendut e bensai format de quarques masatges ò vilars, mai ò mens espantegats.
Polem ja citar una tiera de noms de quartiers qu'èron de segur en lo terraire de Brau ò que li servíon de confins :
- D'en primier, ben segur, lo siti de la baissa dal Brau e de la cima que la domina.
- Citat ancianament, l'espital, lo sieu colet e lo sieu prat, proprietat dals Ospitaliers de Sant Joan de Ieroshalaim.
- Vesins de Toet : Peirafuec, la Gràia de Bravet, lo Brec de Brau, lo Pissaor, la côla de Falavel.
- Vesins de Luceram : lo Pas de Guis, lo valon d'Esquinart, la Fônt dal Romegàs, lai Senglas dei Rocasses, la Lavina, la côla de Beta.
- Vesins de Pelha : lo bôsc dal Farguet, lo Camp de Lans.
Lo cadastre dich napoleonian, consultable sus Internet, nos permete de localisar una bôna part d'aquels toponimes.
V) PER ACABAR
Coma òu diguero plus aut, m'en valo ren de produrre òira un trabalh eisaustiu. Lo plus gròs 'sta encar' de faire, es de dire :
- propòner una cronologia dei citacieus e n'en tirar una mena d'istoric (aquel trabalh es en cors);
- inventoriar li diferents pôsts d'aquela comunitat d'ont es que la gent polia estaire : es malaisat, de segur, mas li fuecs (ensin que lai copas de bôsc) porríon ben aver mes al jorn d'estruturas ancianas. Lo problema principal serà alora de li datar e de destriar cen que remonta a l'epòca pre-romana (dicha ligura), cen qu'es medieval e cen que remonta a la guerra de successieu d'Austria, coma lo camp « galispan » de subre Plan Constant. Aurai de mal a menar aquel trabalh de solet.
Mai 2011