dissabte, 30 de novembre del 2019

Linga Occitana

Núm. 15. Reg. 2403. Fol. 20.

Memorial de les coses que mossen Dalmau de Darnius et micer Joffre Dortigues consellers et oydors de la cort del senyor rey ambaxadors per lo dit senyor en les partides de França destinats per vigor de les letres de crehença que sen porten han a explicar. Paulus secretarius. 
- Primo recuperabunt et portabunt secum pro advisatione sua copiam tractatuum firmatorum inter ambassiatores domine regine Neapolitane et filii sui super successione corone regalis Aragonum et simili modo portabunt secum copias firmarum dominorum regum Francie et Castelle et alia omnia consequtiva ad predicta. - Paulus secretarius. - Item recuperabunt et portabunt secum literam patentem per modum salviconductus dicti domini nostri regis et literas credenciales clausas pro dominis regibus Francie et Dafino filio ejus et omnibus dominis ducibus prelatis et comitibus de consilio regis Francie.- Paulus secretarius. - Item licet dirigantur principaliter ad regem Francie nichilominus ad cautelam poterunt portare literas credenciales pro rege Ludovico qui est in Francia et regina uxore sua ut si expedierit eis loqui pro vel contra haberent literas paratas. - Paulus secretarius. - Item recuperabunt etiam et portabunt secum literas originales seu copias literarum missarum pro parte regine predicte neapolitane per quas reprobabat electionem factam de novem personis pro declaratione regie corone Aragonum et discedebat a judicio determinatione declaratione earum tanquam sibi suspectarum et electarum ut aseverat per fraudem maxinationem et notoriam tiranniam. - Paulus secretarius. - Item etiam portabunt efectum propositionis facte per episcopum Sancti Flori in parlamento Dertuse in crastinum electionis dictarum novem personarum in qua electionem predictam et personas multipliciter impugnavit sicut etiam postea idem fecit coram consiliariis et in consilio Barchinone et etiam per totum iter redeundo in Franciam et postea idem fecit in consilio regis Francie post declarationem jam diutius factam. - Paulus secretarius. - Item cum predictis literis et scripturis ac presenti memoriali dicti ambassiatores ex parte domini nostri regis ad dictum dominum regem Francie destinati presentabunt eidem si sit in statu sanitatis alioque ejus consilio in generali et etiam si expediret in particulari literas credenciales domini nostri regis per quas in hora audientie eis date: - Primo exponent salutationem cordialem domini nostri regis ad regem Francie exponent - que salutem et prosperum statum domini nostri regis et domine regine ac etiam domini primogeniti et aliorum filiorum suorum et qualiter dominus noster rex afectat continue scire prosperum statum illius regis et suorum et rogat id sibi continue intimari etc. in forma. - Paulus secretarius. - Item exponent qualiter circa finem decembris proxime lapsi venerunt Barchinone ad dominum regem nostrum dominus episcopus Sancti Flori et Guillelmus Sangeti ut ambassiatores dicti domini regis Francie dumtaxat et exposuerunt domino regi et coram suo consilio ex parte ipsius domini regis Francie in efectu quod ipse dominus rex Francie audiverat tam relatione dictorum ambassiatorum domini nostri regis sibi missorum quam alias declarationem regiecorone Aragonum et qualiter ipse dominus rex noster pro quo fuerat facta declaratio receperat regni possesionem et quod quantum ipse dominus rex Francie intellexerat pro parte regis Ludovici jus in dicto regno putabatur facere pro uxore sua et filio ejus. Et quia idem rex Francie diligebat honorem utrorumque volebat se ponere medium inter eos et videbatur sibi quod dominus rex noster deberet se reddere liberalem ad aliqualem bonam satisfactionem proinde dicto regi Ludovico et uxori ac filio suis faciendum et tunc dixerunt multa verba satis grossa que non placuerunt consilio dicti domini regis. Et interrogati si illa dicebant ex parte dicti domini regis Francie responderunt quod non sed a se ipsis et voluntate illa haberi pro non dictis. Et deinde requisiti dederunt in scriptis unam cedulam sigillatam et subscriptam cujus copia isti ambassiatores domini nostri regis secum portabunt in qua ut ejus tenore constat continentur novi tractatus satisfactionis fiende regine Neapolitane et ejus filio per dominum nostrum regem pro jure quod se pretendebant habere in regnis Aragonum et nulla fit mentio de capitulis diu antea id est antequam declaratio per novem personas nec electio ipsarum novem personarum essent facte inhitis coneordatis et firmatis super hoc pro bono pacis et concordie inter ambassiatores utriusque partis scilicet domini nostri regis tunc infantis Castelle ex parte una et dicte domine regine Neapolitane ac filii sui divisim ex altera: que quidem capitula fuerunt per ipsas partes principales et deinde per reges Francie et Castelle laudata et approbata quorum copiam dicti arnbassiatores ut prefertur secum portant et deberit notare et quando expederit recitare efectualiter capitula primum secundum et ultimum. Et bene credit dominus rex noster quod si domino regi Francie et suo consilio fuissent ad memoriam reducta illa capitula maxime per ambassiatores per eum missos cum dicto tractatu qui illa sciebant et prius firmaverant nullatenus mandasset eisdem ambassiatoribus novos tractatus monere cum id sapiat a prioribus concordatis et firmatis discedere. Ulterius stat in veritate quod pars dicte domine regine et filii sui videtur tam vocaliter quam realiter ab efectu dictorum capitulorum per antea firmatorum discessise multis modis: nam cum per parlamenta que tunc celebrabantur in Aragone Cathalonia et regno Valentie concorditer et cum magna deliberatione essent electe in civitate Dertuse novem persone idonee de dictis regnis et terris ad recognoscendum et declarandum cui ex competitoribus tanquam potiori in jure subjecti corone Aragonis deberent prestare homagium fidelitatis in crastinum publicationis dictarum novem personarum ambassiatores dicte domine regine et filii sui de directo venientes contra capitula predicta biduo ante firmata publice dicte electioni contradixerunt allegantes satis 
inciviliter dictas novem personas seu plures ex eis fuisse et esse parti dicte domine regine filii sui suspectas et hoc minus procaciter replicarunt concludentes quod recedebant ab eorum judicio et nolebant stare eorum declarationi et publicationi postea faciendis. Et hoc idem tam dicti ambassiatores quam dicta domina regina per sua scripta et literas directas prefatis novem personis in Caspe congregatis et singulis civitatibus prefate corone Aragonum subjectis publicarunt per quos quantum in eis fuit judicium et declarationem dictarum novem personarum que tunc inminebant facienda et per Dei gratiam fuerunt facta toto posse impugnarunt ut per tenores predictarum literarum et aliorum actuum quos secum portant potest constare. - Paulus secretarius. - Item etiam post factam declarationem dictarum novem personarum et per omnes subjectos dicte corone acceptatam et possessionem regnorum per dominum regem nostrum apprehensam pro parte regis Ludovici et uxoris ac filii fuit dicta declaratio in presentia domini regis Francie et sui consilii impugnata quod satis est notorium et hoc episcopus Sancti Flori et Guillelmus Saquen ambassiatores nuperime missi domino nostro regi retulerunt et in eorum scriptura eidem domino regi data posuerunt quam dicti ambassiatores secum portant. - Paulus secretarius. - Item cum premissa constet evidenter quod pars dicte domine regine et filii sui ante publicationem et in publicatione et post publicationem dictarum novem personarum recesserint a capitulis supradictis inter dominum nostrum regem et eos firmatis tu prefertur: videtur rationabile et justum de veritate justitie quod dominus noster rex minime teneatur ad observandum dicta capitula nec ad complendum aliquid de contentis in eisdem et per consequens nulla ratione videtur dominum nostrum regem prefate regine et filio obligari: veruntamen attentis vinculis amicitiarum domorum Aragonum Francie et Castelle de quibus Aragone et Castella dominus noster rex trahit originem et ad honorem domini regis Francie cui dominus noster rex hactenus studuit et nunc etiam cupit complacere dominus noster rex dabit locum quod ambassiatores sui qui vadunt tractare de et super dictis capitulis jam firmatis cum ordinationibus tamen sequentibus etc. - Paulus secretarius. - Primo quod statuant de terminis competentibus ad solutionem quantitatis centum quinquaginta mille florenorum in eisdem capitulis memorate qui viderentur convenientes ad tres annos per tertias solvendi computandos a die qua constaret domino regi de renunciatione et aprobatione inmediate sequenti. - Paulus secretarius. - Secundo quod pars dicte domine regine et filii sui renunciet expresse mediantibus publicis instrumentis contradictionibus et oppositionibus per eam factis et positis ut supra fertur contra dictas novem personas aut aliquas ipsarum et contra processum publicationem ac declarationem ipsarum et quod ipsas publicationem et declarationem approbent taliter quod inde nequeat oriri questio in futurum. - Paulus secretarius. - Item quia filius predictus regine Neapolitane est infra annos pubertatis ad hoc ut valeant renuntiatio et approbatio pro parte sua fiende expedit quod sibi detur curator legittime et quod tam curator quam etiam rex Ludovicus ut pater et administrator ipsius in presentia judicis competentis faciant dictas renunciationem et approbationem que insuficientur per interpositionem decreti et auctoritate judicis prelibati. - Paulus secretarius. - Item si fiat ambassiatoribus domini regis mentio de matrimonio poterunt respondere quod cum filii etc. sint aduch impuberes non hortatur dominus rex noster ad istud firmandum vel exequendum adhuc sed adveniente pubertate faciet et complebit id ad quod ex tenore capitulorum posset obligari. - Paulus secretarius. - Item postquam fuerint explicata premissa die sequenti vel alia exponant regi seu ejus consilio qualiter post predictas declarationem et publicationem comes Urgelli quia erat unus de competitoribus dicte successionis prestitit fidelitatis juramentum domino nostro regi ut fidelis vassallus: et post idem comes diabolico comitatus spiritu fuit infidelis et rebellis et perseverat in eisdem: ea propter dominus rex non valens sub dissimulatione conniventibus oculis talia inulta pertransire cepit inquirendo et mediante justitia procedere contra eum et demum per justitiam providit castra et fortalitia ejusdem comitis fore ad posse regium apprehendenda: quam provisionem idem dominus rex exequi mandavit et mandat maturo digesto consilio totius curie generalis principatus Cathalonie et de expresso assensu et aprobatione omnium regnorum et terrarum suarum. Sed quia ut per literas scivit dominus noster rex novissime idem comes nititur quantum in eo est dicte exequtioni resistere et procurat sibi auxiliari in dicta resistentia per nonnullos subditos regis Francie: eapropter instent dicti ambassiatores quod dominus rex Francie per suas literas patentes mandet officialibus suis et signanter illis qui sint in Linga Occitana ne permittant aliquos subditos ipsius regis Francie ire in adjutorium dicti comitis et eos prohibeant a dicto auxilio et revocent remediis oportunis nec permittant etiam alias gentes extraneas in auxilium dicti comitis per regnum Francie pertransire et mittat dictus dominus rex Francie per exequtionem hujus provisionis aliquem vel aliquos officiales regios ut moris est. - Paulus secretarius. - Item ducant secum ambassiatores translatum quarundam literarum similium quas jam idem rex Francie in simili quasi materia concessit. - Paulus secretarius. - Item ducant transumptum instrumenti dicte fidelitatis prestite per comitem Urgelli. - Paulus secretarius. - Dominus rex mandavit michi Paulo Nicholai. - Vidit Berengarius de Bardaxino. - Franciscus Daranda conservator.

diumenge, 23 de juny del 2019

LA MÔRGA DEI VINHAS, MITOLOGIA LUCERAMENCA, PRELIMINARIS A LA CERCA DAL VILATGE DE BRAU

Tres recercas : LA MÔRGA DEI VINHAS ; MITOLOGIA LUCERAMENCA ; PRELIMINARIS A LA CERCA DAL VILATGE DE BRAU

Publié le 12 Août 2013 in Articles istorics
PRESENTACIEU
Lai cercas qu'ai entamenàias sus lai nôstras valàias son lòngas e me màncon encara quarquas precisieus per que pôsco publicar de vertats asseguràias. Mas, en camin, faguero un molon de descubertas que presénton un interés istoric, lingüistic ò sociologic e que se pôlon acapir a despart. Per aquò, despí quarques ans ai decidit d'editar sota la forma d'articles cen que pôl portar de rensenhaments utiles e precises, que pôsquon ajuar l'accieu culturala, economica ò politica.
Es ensin qu' en 2008, publiquero donca lo primier volume de Varia, recuelh d'articles escrichs quarques ans en darnier, que fuguet pas tròup mal aculhit per aquels que capísson la lenga nôstra. Lai mieus cercas contúnhon pura e d'autres articles s'alestisson.
Vequí lo segont volume de Varia que compren tres articles sus de problemàticas localas : espero que serà utile ai cercaires, al manco li luceramencòfònes...
Sabo que l'escritura en la lenga limita lo nombre dei legeires potencials, mas cerco pas de vendre, vôlo pusleu rendre un servici als istorians, lingüistas e autres cercaires. Coma sieu segur qu'es impossible de tratar de l'istòria d'un país sensa conóisser la sieu lenga, demando ai legeires de faire un esfôrs indispensable : seria pas moral de tot reçaupre sensa ren donar. De mai, refusar de parlar luceramenc seria mespresar la gent d'aquí : penso pas que quarqu'un auge se presentar coma un prepotent.
Tantot'un, acapir la lenga es pas malaisat : basta liéger a auta votz e tot ven clar. Totplen pàrlon de lengas forestieras, emparàias a l'escòla ò en lo país : seria malaurós que s'en vargon ren d'acapir - e milhor : de parlar - la lenga dal luec d'ont es que vívon.
Bôna leitura.
Luceram, Mai 2011
UNA ORIGINALITAT LUCERAMENCA?
LA MÔRGA DEI VINHAS
1) LO REGLAMENT LUCERAMENC
Lo país nôstre conoisse despí totjorn la môrga dal gran, es de dire un ensemble de camps d'ont s'aplicàvon de reglaments precises concernant subretot le preséncia dei bèstias per laurar ò dei feas per pàisser.
Las arquivas de Luceram nen dónon un text qu'ai jamai retrobat en minga autre vilatge. Se pôl liéger en los estatuts campestres redegits vers la mitat dal segle XIV (Arquivas Comunalas AA1). La nocieu desfolopàia es aquela de Môrga dei vinhas. Anam probar de determinar de que s'agisse en editant lo text original, en lo revirant en lenga nôstra e en ne'n faguent un comentari lingüistic e istoric.
2) LO TEXT
Estatuts de Luceram, AA1, p. VI r°
- de dampnis vinearum et morguis ordinandis.
Item ordinaverunt et statuerunt quod ubi dampna aliqua facta uel comissa inveniantur in vineis uel ortis tam per gentes quam per avere. dampnum et bannum solvatur per illam personam seu avere qui magis dampnum stetisse vel continuasse invenietur. Et cum sint ab antiquo per sex partes seu morgas divise vinee dicti castri, ordinaverunt et statuerunt quod ille qui primitus invenietur dampnum facientem seu comitentem in aliqua parte dictarum morgarum solvere teneatur bannum supra ordinatum. et nichilominus emendam de toto dampno dato usque ad illam horam in ipsa morga vinearum . et triplum solvat de emenda extimata de vinea in qua vel quibus principaliter inventus fuerit. Et idem intelligatur de emenda triplicata (?) quoque (?) ad extraneos.
Infra nominantur partes seu morgue dictarum vinearum.
Primo morga vinearum sitarum in morga et clauseto.
Item morga vinearum de plano et de podio.
Item morga vinearum de casenesa et de galiberto.
Item morga vinearum de podio longo - valle de plantatis.
Item morga vinearum de serreto et de puselleriis.
Item morga vinearum de morgueta et de mortizono.
Traduccieu
« - Sus li dans en lai vinhas e l'organisacieu dei môrgas.
« Parierament ordonèron e decidèron que d'ont seria descubert que de dans son agut fachs ò « comesses en de vinhas ò d'ôrts, tant per la gent que per un aver, lo dan e lo ban serà[n] « pagat[s] per la persona que serà agut trobàia aver fach ò contunhat la mai de dan. E, coma « lai vinhas d'aquel vilatge son estat divisàias despí lonctemps en siei parts, ordonèron e « decidèron qu'aquel que serà trobat lo primier a faire ò cometre lo dan en quarqua part dei « dichas môrgas sigue tengut de pagar lo dan decidat aquí subre e pasmens l'amenda de tot « lo dan comés fins a-n-aquela ora en aquela môrga dei vinhas. E que pague lo triple de « l'amenda estimàia per la vinha en la quala ò en lai qualas serà estat principalament « descubert. E que sigue acapit parierament de l'amenda triplàia per li forestiers. »
Nòta 1 : per que l'amenda triplàia s'acapisse, calria que principaliter augue lo sens de regulariament ; es pas impossible, ja que Ducange dona per traduccieu de principaliter : praecipuepotissimum; aquel darnier mòt a tanben lo sens de : de preferéncia. Seria l'aplicacieu a la recidiva dal principi ben conoissut : errare humanum est, perseverare diabolicum.
Nòta 2 : sovent los estatuts municipals son mai severes quora d'avers forestiers fan de degalhs ai culturas, es lo cas a Còntes, per eisemple.
« Aquí sota son nomàias lai parts ò lai môrgas dei dichas vinhas.
« D'en primier, la môrga dei vinhas situàias a la Môrga e al Clauset
« Parierament la môrga dei vinhas dal Plan e dal Poei
« Parierament la môrga dei vinhas de la Cainea e de Garibert
« Parierament la môrga dei vinhas dal Pilònc e de la Val dei Plantàias
« Parierament la môrga dei vinhas dal Sarret e dei Puseliers
« Parierament la môrga dei vinhas de la Morgueta e dal Mortisson »
3) LA NOCIEU DE MÔRGA
A l'Atge Mejan trobam de môrgas en la màger part dei vilatges. Per la comuna de Pelha, li còntes comunals dal segle XVI li fan totplen referéncia. A Luceram, la veem ja citàia en lo 1303.
a) La sieu etimologia.
En la sieu tesi de toponimia, J.M. Ricolfi a compendit cen que n'en dion G. Rossi, W. von Wartburg, J.U. Hubschmid, ensin que lo diccionari savoiart de Constantin e Desormaux. Doi sens se comblèton, aquel de confinlimita, e aquel de clapàsmolon de peiras. Es pas estonant, vist que li mont-jòia servíon sovent a delimitar de proprietats ò de pasturas. S'agisseria donca a l'origina de terras delimitàias.
b) La sieu natura.
S'agisse de terras per cultivar lo gran. Per laurar, fèia besonh d'assostar per la nuech li bòus en un estable. De jorn, pasturàvon lo restoble, e, d'invern, quora èron a l'assosta, li donàvon de palha. Ben segur, lo sieu fem engraissava lo camp.
La môrga pôl estre plena (semenàia) ò vuèia (en gerp). Quora es semenàia, es en defens; quora es en gerp, es permés de li menar pasturar lai feas. Aquels que vènon trabalhar en la môrga plena an drech de menar de bèstias de bast mas en li gardant estacàias.
Cada comunitat avia de reglaments que precisàvon lai datas, las ecceicieus,las amendas.
4) LA NOCIEU DE VINHA
Devem nos malfiar davant un toponime vinhavinhalvinheta de non mesclar doi mòts d'origina diferenta.
- Sembla ben qu'augue eisistit una reis *V-N (Ven/Vin) en una lenga pre-latina, embe un sens oronimic. Rostaing li dona lo sens tròup general de montanha. A cen que pareisse s'estudiam li sitis dal país nôstre, s'agisseria de planistels al mitan d'una penta (cf. lo Vinhal de Còntes, la Vinha de Melania, sus lo camin dal Mortisson ò encara la Vinha sota Côla Bassa).
- L'autre sens es aquel dal niçard plantier (de socas). Se lo mòt vinha es conservat en d'espressieus coma « vai cagar a la vinha e pôrta-me la clau », es ver que s'emplega pas totplen en lo lengatge corrent d'ont es sovent remplaçat per lo plantier ò lai socas. Encara que l'ancian quartier luceramenc dei vinhas dal planpôsque ben desinhar un plantier de socas, noterem pura qu'es sempre estat escrich al plural.
- En que políon consistre aquelai vinhas? Segurament que devíon produrre de reim, mas d'arbres fruchiers li èron en general plantats, non siguesse que per sostenir li gavels, d'un temps que poavon lònc e que fèion montar la soca sus un arbre en plaça li nôstres escarrassons. Lo mòt mai recent en toponimia de verger, emplegat tant a l'Escarena coma a Luceram, li convendria segur de mai.
- L'òulivier era pas totplen desfolopat a l'atge mejan en lai nôstras valàias un pauc frèias (subretot al pichon atge glaciari). Li primiers testimònis de l'eisisténcia de deficis a Luceram remónton pas plus aut que 1500. Quora lo plantèron al nôstre, fuguet justament en aquelai môrgas dei vinhas en remplaçament dei socas e arbres fruchiers, sovent sensa arrancar los autres arbres, ja que praticàvon pas la monocultura intensiva.
5) LOCALISACIEU E ETIMOLOGIAS
Una remarca estranha es qu'aquelai vinhas son citàias per doas, non teno rason perqué. Calria suspausar que li era minga espaci vuei entra lai doas.
a) D'en primier a la Môrga e al Clauset.
- La Môrga debuta a la pôrta Nòrt dal vilatge al quartier de l'Iera, es de dire lo luec d'ont batíon lo gran. Segont lo regretat Loís Michel era un camp en penta fins tant que son pai(re)grand li augue bastit d'aberges. Devíon donca aver de problemas per remontar la terra en laurant, subretot quora conoissíon que l'araire. Le preséncia d'una colombiera es normala en una môrga d'ont laissàvon sortir li colomps après la misson. La vinha se trobava segurament un pauc plus aut, vers la Vinheta e lo nai de Lanteri.
Per l'etimologia, n'ai ja parlat plus aut.
- Lo Clauset es encara ben conoissut e s'agisse encara de bônas terras per liumes e fruchas, subretot que li manca pas d'aiga. Lo sieu nom ven dal fach que devia estre enclaus per esquivar li degalhs dei feas que passàvon pas luenh per s'en montar pasturar (al som dal Clapon se ve encara un passatge tracier). Lo Clauset es donca un pichon enclaus. Lo cal destriar dal clòt qu'es un planistel cultivat, eisemple los clôts de Còntes. En lo cadastre dal 1626 trobam : « al Clauset ».
b) Lo Plan e lo Poei.
- Lai vinhas dal Plan son ben conoissuas, ja citàias al segle XII : « in plano 5 vineas » ! Parierament : « 1473 : ad vineas de plano « (DD 1). Sembla que fuguésson al Som de Vila; lo quartier dal Plan era - e es encara - la part la mai plana dal nôstre vilatge. Lo Plan es un luec plat; a Còntes a sovent lo sens de plaça dal vilatge. Se siguesse lo cas a Luceram, desmonstreria l'ancianetat dal vilatge sotran tanben (coma lo creo personalament).
- Lo Poei es aquela côla d'òuliviers en fàcia dal vilatge. Farai doai remarcas :
* Lo Poei ven dal latin podium; a Niça díon lo puei, en d'autres dialeites es lo puech, lo pueg, lo piòch, eca. Un pichon poei es un puget ò un poget; lo pujòl (a Niça lo Piòl) es un planistel. Li revendrem a prepaus dal Pilònc.
* Al contrari d'una côla qu'es reona, un poei es alongat. Avem a Luceram una ecceicieu, Poei reont (Podium Rotundum), sovent citat a l'Atge Mejan e que calrà descurbir e estudiar un jorn...
* Veem ben aquí que lai socas e los arbres fruchiers son agut remplaçats per d'òuliviers.
c) La Cainea e Garibert.
- Luec ben localisat e òira plantat d'òuliviers, la Cainea es la caineda (ancianament la cadeneda) es de dire un luec plantat de caes (juniperus oxycaedrus). Aquel arbre es diferent dal ginebri (juniperus communis) que fa una frucha plus pichona que sierve en la coina. D'un temps, n'en destilàvon lo bôsc per òutenir d'òli de caeque servia d'antiseptic per lo bestiari. Totplen de noms de luecs plantats d'arbres d'una espècia dominanta son formats emb'al sufíx -eda (al nôstre, levant dei valàias de Palhon, -ea) : pinea, rorea, albarea, cainea, vernea, eca. En la zòna d'ont -ada ven -au (la màger part dal País dich niçard) -eda dona -iè : la Piniè, la Verniè.
Garibert sembla venir d'un nom d'òme que n'ai ja parlat en la mieu edicieu dal poema de Deforesta sus la torre de Luceram. Cuento revenir sus aquel ponch en un autre trabalh. Lo toponime actual concerna un pichon masatge al mitan de faissas estrechas; me demando se ancianament auria pas integrat tanben la Blaquiera.
d) Lo Pilònc e lai Plantàias.
Podi[um] Long[um] es la forma latina de Pilònc, es de dire lo poei alongatPi es la contraccieu en toponimia dal poei. N'avem d'autres eisemples :
* a Luceram, Plembart es la contraccieu de Poei Lombart => Pi Lombart (cadastre dal 1626);
* a l'Escarena, Piforquier es tamben la contraccieu de Poei Forquier (Podium Forquerii).
Li deurem pensar quora cerquerem a localisar l'ancian siti de Podium rotundum qu'a deugut donar *Poei redon, pi *Poei reon, Pirreon e enfin *Pireu, coma Mont redon a donat Moreu.
Lo Pilònc a gardat en la lenga lo sieu article, cen que fa veire qu'es encara sentit coma un nom comun (= lo Poei lònc). La sieu forma alongàia laissa minga plaça a discutia e lo sieu sens es segur. Arremarco, un còup de mai, que lai socas èron mesclàias als òuliviers, figuieras e cereigiers.
- Lai Plantàias (a l'origina, las Plantadas, cf. cadastre dal 1626 : allas Plantadas/allas Plantaias) es un participi passat feminin plural qu'es agut pi desformat en Splantaye, per aglutinacieu d'una part dal sieu article plural ancian : las Plantadas -> las Plantàias -> la Splantàia -> le Splantaye. Se lo luec es ben conoissut, es ligat en aquel text a-n-un valon que me valo ren d'identificar (a mens que lo mòt Val augue un autre sens...).
Ajusterai qu'a Berra, en lo cadastre (dich napoleonian) dal 1866, se tròba un nom de quartier ortografiat : plantaja.
Lo sieu sens sembla vesin d'aquel de Plantier; s'agisseria
* de plantacieus recentas,
* fachas d'un còup solet,
* sovent de socas,
* ò, de còups que li a, per servir de pimpinieras.
- Una remarca : sembla pas faire referéncia a la Vinha sota Côla Bassa, que pôl estre ne dal Pilònc, ne dai Plantàias. Aquò confirmeria qu'aquela vinha auria un sens oronimic ligat a la reis *V-N (cf. supra). De mai aquel planistel me sembla tròup bel (largas faissas) per que sigue estat plantat d'una cultura reservàia a de terras de qualitat inferiora.
e) Lo Sarret e li Puseliers.
- Lo Sarret (ancianament lo Serret encara en lo cadastre dal 1626) es un pichon serre, es de dire una côla que rompe una penta al ponch de formar un pichon planistel. Per ben l'acapir, lo cal regarjar dal subre e ren dal camin despartimental. Lo mòt serre vendria d'una reis prelatina que retrobam per eisemple en la Ròca-Serra, mas lo mòt es passat en la lenga vernaculària, coma d'autres d'origina prelatina (la Plastra, lo clap e li sieus derivats, clapierclapàsclapon). La preséncia de l'article davant lo toponime fa veire qu'es sentit coma nom comun : anam al Sarret, al Pilònc, a la Plastra.
- Li Puseliers son subre dal Mortisson. Sembla qu'aquel nom sigue lo result d'una contraccieu, mas en mancança de formas mai ancianas la sieu etimologia 'sta escura. Noterem en lo cadastre dal 1626 la forma «als Peuselies » (donca un nom comun).
f) La Morgueta e lo Mortisson.
- La Morgueta es ben localisàia; a l'origina s'agissia bensai d'una pichona môrga dal gran. Aquels toponimes (Môrga, Morgueta) desmônstron que la môrga dal gran es anteriora a la môrga dei vinhas. La cultura cerealiària a pi deugut remontar vers la Plastra d'ont los ancians qu'ai conoissuts anàvon missonar, encara dal temps de la guerra dal 39-45. Donca, vers la mitat dal segle XIV lo gran li era ja remplaçat per la viticultura e los arbres fruchiers. Òira es l'oleïcultura coma en totas lai môrgas dei vinhas.
- Lo Mortisson tanben es localisat e citat despí lo segle XII (« al Mortizonem 9 sesteradas »), emai lo mèton òira al plural, coma lo Mont, per faire « banlega » (les Montsles Mortissonsles Madones, coma lesMinguettes). Los inhorants li ajúston tanben un -t (les Mortissonts). Comenceria donca après lo Sarret e li Puseliers.
Lo nom es atestat despí lo segle XII! A l'Atge Mejan es sempre escrich embe un -z- cen que correspônde bensai pas a-n-una prononciacieu. Lo sieu sens es estat discutit. La possibletat seria que fague referéncia a de lônas d'aiga môrta.
6) LA LENGA
Li noms de luecs son latinisats e la sieu escritura es pas probanta d'un estat de la lenga. Noterem pura :
de Serreto (anciana prononciacieu : lo -e- es pas encara transformat en -a- : òira díon lo Sarret); es arribat lo parier a la serreta (ancianament avia de dents) vengüa a Luceram la sarreta; noterai tanben Ròcaniera, prononciat òira Racaniera.
de Casenesa (retrobam una forma intermediària entre Cadeneda e Cainea = nos laisseria pensar que la perdua dal -d- intervocalic en lai valàias seria passàia per l'estadi intermediari d'una transformacieu dal -d- en -s- coma en provençal sudar => susar).
7) BIBLIOGRAFIA
Ch. Rostaing : Essai sur la toponymie de la Provence. P. 1950. in-8°; 480 p. 1 carte.
Joseph Pastoris : Etude sur les anciens règlements de Sospel. Nice-Historique 1938, p. 174; 1940, p. 41; 1942, p. 97; 1944, p. 73; 1945, p. 1.
Ricolfis, Jean-Marie : Essai de philologie, de toponymie et d'anthroponymie françaises : les noms de lieux du Pays niçois / Jean-Marie Ricolfis. Vol:01. - Lille (Nord) : Atelier reproduction des thèses, Université de Lille III,1980;Paris:H. Champion, 1980. - 2 vol. (1210 p.[en pagination continue]) ill.; 24cm. Thèse : Paris IV : 1974.
Ricolfis, Jean-Marie : Essai de philologie, de toponymie et d'anthroponymie françaises : les noms de lieux du Pays niçois : remarques / Jean-Marie Ricolfis. Vol : 02. Lille (Nord) : Atelier reproduction des thèses,Université de Lille III,1980 ; Paris : H. Champion, 1980. - 2 vol. (1210 p. [en paginationcontinue]) ; 24 cm. Thèse : Paris IV : 1974.
Òutobre 2010
MITOLOGIA LUCERAMENCA : BARRALIS E TEMPLARIS
I) INTRODUCCIEU
L'istòria de Luceram es mal (eufemisme!) conoissua. Segurament es parier per d'autres vilatges de la valàia, mas aquò es ren una consolacieu. Quora veo lai còntra-vertats (mai un eufemisme!) que sèmblon s'en contentar articles ò sitis internet, sieu pilhat d'espavent e aujo parlar de mites, sensa basi istorica.
Pilherai aquí que dos eisemples :
- li Barralis, familha la mai anciana de Luceram, èron senhors dal luec e menèron li sieus sujets ai crosàias;
- li Templaris èron instalats a Luceram e li bastissèron li molins;
Vorrio aquí corriéger aquelas errors e restabilir la vertat.
II) LI BARRALIS SENHORS
A) LA TESI
- Li Barralis seríon estat li senhors dal vilatge e auríon pilhat part ai crosàias.
B) ORIGINA DE LA TESI
- Lo primier còup que trobam una referéncia a la sieu noblessa, es en 1913 dintre lai nòtas sus Luceram de Jòusèp Bres :
« L'Alizeri (1), parlando di Lucerame, dice che « n'ebbero i Cotta la signoria, dopo loro gli « Asdenti di Taggia, ma innanzi di questi e di quelli i Baralis... ». Il Deorestis (2) dice i « Barralis signori di Castelnuovo, di Pigna e Peglione con la stessa arme; ai quali feudi io « credo sia da aggiungere quello di Coaraza, avendo essi, come più sopra fu detto, prestato « giuramento nel 1731 per terre di detto territorio; ma non saprei per quale titolo sia loro « appartenuta la signoria de Lucerame ed a quale epoca risalga l' infeudazione; certo si è « che la loro nobiltà era molto antica; infatti la loro arme già figura sul quadro dell' altare « Barralis nella chiesa di Lucerame, quadro ordinato dagli eredi del nob. Ambrogio « Barralis nel 1566.
« L'arme con tre fasce e tre lune crescenti col casco in cima e florami all'intorno la « riscontrai menzionata in più atti e, curioso a dirsi, il sigillo con l'impronta di detta arme « veniva talvolta adoperato per sigillare testamenti o per chiudere appartamenti da « inventoriare che non concernevano punto la famiglia Barralis.
« L'ultima volta che lo vidi adoperato fu per il testamento del medico Domenico Barralis « presentato il 20 Gennaio 1791. »
« (1) Vol. 2° Pittura appendice, pag. VII.
« (2) La Noblesse Niçoise. »
- En lo 1913 parierament, Salvetti di ren de la nobilitat dei Barralis en lo sieu libre « Lucéram, paroisse - Commune ».
- Totjorn en lo 1913, Jòusèp Deforesta, en lo sieu « Hommage à la tour lucéramoise », parla dal « vassalBarralis », sensa dire qu'era senhor.
- Lai nomenàias de quarquas familhas Barralis, coma « lo Sinhor » ò « lo Marquís » son bensai pas totplen vielhas. Aquels títols concèrnon tanben de familhas que son pas de Barralis, coma « lo Còmte » (Dallo).
C) DISCUTIA
1) Ancianetat dei Barralis a Luceram.
Se Tisserand parla de Barralis a Niça alentorn dal 1229, n'i es minga a Luceram, ne en los estatuts de Frejus en lo 1235, ne en l'enquesta de Carlo 1er d'Anjau en lo 1252, ne en li juraments dal 1271 (d'ont lai familhas son totas mencionàias), en tant qu'en lo 1282, a Coarasa, una Astruga es dicha « esposa de Peire Barralis ». La primiera referéncia luceramenca, la polem descurbir en lo 1298 : « ...ante domum Raybaudi Barrali ». S'agisse d'un act notariat firmat « davant la maion de Raibaud Barrali(s) », e encara se siam d'acòrdi embe l'equacieu Barral = Barralis, ja que lo genitiu latinisat Barrali pôl suspausar un nominatieu Barral pusleu que Barralis. Donca la familha Barralis es ren la mai anciana de Luceram.
2) La senhoria
A l'epòca d'ont pareisson li Barralis luceramencs, fa lonctemps que li es plus minga senhor (segurament denant lo 1235, senon vers la fin dal segle XII). La familha Barralis risca gaire d'aver menat li luceramencs ai crosàias. Aquò vôl pas dire qu'a l'epòca dei primieras crosàias li seria pas estat un senhor, mas era pas un Barralis.
3) La noblessa
Sembla que de brancas de la familha Barralis (que donet totplen de notaris e de notables) sigon estat anoblias al segle XV per li còmtes de Savòia. Es cen que pretèndon Cais de Pierlas e Dom Martel en li sieus libres sus Casternòu.
Per eisemple, en lo 1443, un Bartomieu Barralis seria cò-senhor de Casternòu. Parierament, en lo 1518, la comuna de Casternòu cròmpa la part de Francés Barralis per 225 florins.
De Barralis èron tanben (cò-?) senhors de Pelhon e de Pinha.
Un Barralis crompet tanben li drechs dei Marquesans sus Coarasa e lo sieu blason es integrat al barri de la glèia d'aquel vilatge.
4) Li sieus drechs a Luceram.
- En lo Liber Niger de las arquivas despartimentalas, lo document 2G184 parla de l'ajudicacieu a nòble Onorat Barralis dal 1/20 dei produchs de Luceram : s'agisseria donca bensai de drechs crompats e ren de senhoria (drechs enfiteutics?).
- Un autre document de las arquivas comunalas, li còntes dal 1689 (CC3), fa referéncia a-n-una senhoria :
« 1589 (sic)- Conte del sindicato delli s. cobb. Antonio Barralis et Giô Ant^ Gallo sindici
« nell' anno 1689 : in qual' anno non consta nelli libri della cômta d alcun dellibera^mto et « cio per diffito del fu Nott° Imperial Barralis all' hora Sigñ se bene si fussero delliberati « et la vigesima de grani et soliti imposti si ano redditi come consta per un conto « presentato da Mr Francó Gaspare Segondo figliolo del fu Mr Mario apaltatore di quelli « ch'e' dal tenor seguente fatto dal fu Sigr Onorato Galli, conte quitto originali. »
Se porria donca qu'en lo segle XVII un notari Barralis sigue estat investit dal feud de Luceram, en següa a la falhita financiària de la municipalitat en las annàias 1630. Ensin seria justificàia la frasa de l'Alizeri. Se sabem ren quora devenguèron sinhors, polem dire qu'en lo 1697, li Cotta de Niça paguèron la soma importanta de 12000 ducats per estre investits d'aquel feud que vendèron pi en lo 1703 ai Asdenti di Taggia.
Per cen que concerna l'emplec dal segil (lo sinhe manual), ben conoissut, dei Barralis, es normal ja que aquela familha donet totplen de notaris.
D) PER ACABAR
Ensin, polem conclure que
- la familha Barralis es ren la mai vielha de Luceram;
- a l'atge mejan, èron pas sinhors e posguèron pas menar li luceramencs ai crosàias;
- plus tardi, de brancas de la familha fuguèron anoblias e crompèron de drechs en quarques vilatges;
- lo vilatge de Luceram a posgut li estre infeudat quarques ans, alentorn dei annàias 1680, mas s'en pôl ren dire de mai per lo moment.
III) LI TEMPLARIS
A) LA TESI
- Li templaris se seríon instalats a Luceram d'ont auríon bastit la Madòna e li molins.
B) ORIGINA DE LA TESI
- Durante, en lo 1847, pretende que
« Les Templiers y avaient une église, dont on ne voit plus que les principales murailles. »
- En lo 1913, ne Bres, ne Salvetti, ne Deforesta n'en pàrlon.
- Porria s' apontelar sus la descuberta a la Madòna d'una crotz de Malta (interpretàia coma « crotz templiera ») que fuguet pi integràia en un barri de la maion Moriez.
C) DISCUTIA
1) Avem minga document que l'afortisse. Pura un òrdre militari era ben estabilit a Luceram : los Espitaliers de Sant Joan de Hieroshalaim. La sieu maion se trobava a Sant Laurent de Luceram en lo luec dich - justament - l'Espital. En lo 1272, un arbitratge condemna l'espital de Brau a pagar a la comunitat de Luceram una part dei talhas e quistas (impôsts); mas paguerà ren per la construccieu de la glèia e dei barris.
2) La Madòna es sempre estat proprietat de l'abadia de Sant Pôns despí al manco lo 1075. La revolucieu francesa la li leverà e la venderà ai Tommasi coma ben nacional.
3) Li molins son mencionats despí lo segle XII. Son estats crompats plan-planin per la comuna al segle XVI, pi venduts en lo 1639 a l'òrdre de Malta (successor dals Espitaliers) que contunherà de n'en bastir d'autres. Coma la familha Tommasi li crompet tanben, son mesclats en la memòria dal monde embe la Madòna, mas li es minga ligam entra Madòna e molins.
D) PER ACABAR
Lo ròtle dei Templaris es, per la màger part dei vilatges « niçards » un mite, coma aquels dei Sarrasins ò de la Regina Joana que son sovent invocats mas qu'explícon pas grand'causa.
IV) CONCLUSIEU
Devem nos malfiar d'afirmacieus, sempre repilhàias d'un prospectus a-n-un autre, que correspôndon ren a-n-una vertat istorica. S'agisse pas d'una tradicieu orala anciana mas d'un mesclum recent compausat alentorn de tròces pegats ensem.
Decembre 2010
Vista panoramica dal Pilònc que mônstra ben la sieu forma alongàia
PRELIMINARIS A LA CERCA DAL VILATGE DE BRAU
I) PRESENTACIEU
Meno despí 45 ans de cercas sus li vilatges anteriors a l'an 1000, nomats òira, segont una espressieu de l'enquesta dal 1252, Castra dirupta. Amolono lai nòtas e lai cercas sus lo luec sensa poler me contentar dei primiers results.
Òira que sieu pensionat, aurai bensai mai de temps a consacrar ai cercas sus plaça, es de dire a-n-una arqueologia superficiala.
Editero ja quarques articles sus Loda/Beassa e Queus, coma preliminaris a de cercas mai fontas. Parierament vorrio aprofichar de la Jornàia dal Patrimòni consacràia al patrimòni escondut per faire conóisser quarques ponchs istorics que porran servir d'introduccieu a-n-un trabalh mai desfolopat que vendrà plus tardi. Ben segur, aquel text es redegit en la lenga dal país, patrimòni en lo parier temps lo mai ancian, lo mai escondut e lo mai en perdicieu (per la volontat de l'imperialisme francés).
II) LAI CITACIEUS
Se lo nom pareisse per lo primier còup en lo 1144 dintre lo cartulari de la catedrala de Niça per lai sieus glèias (ecclesias de Bravo, donca al manco doas) , lo troberem pi citat tot al lònc de l'istòria locala, sovent dins de documents de las arquivas comunalas dei vilatges vesins ; per aquela rason, 'sta encara malaisat de n'en propòner una tiera eisaustiva, d'aitant mai que las edicieus modernas dei cartularis tradúson sovent lo nom sota la forma atuala de Braus. Li es donca tot un trabalh d'inventari dei citacieus, non solament en li cartularis, mas en li còntes de la cort comtala de Provença e subretot en las arquivas comunalas de Luceram, Toet, Pelha, Sosper.
Cen qu'es assegurat es qu'en 1252 lo vilatge es destruch (Castrum de Brau, dirrutum, est domini comitis quicumque teneat), sabem pas despí quant de temps.
Ai segles XIII e XIV, rescontram d'aquí d'ailà una familha de Bravo.
Se siam tant ben rensenhats sus li quartiers dal terraire de Brau, es perqué li sieus vesins se son partit en un primier temps de drechs de pastura ò de boscatge, pi lo terraor entier, cen qu'entreinet de bornatges, pi de processes, deuguts a d'interpretacieus diferentas dei confins, fins al segle XIX.
III) LO NOM
A) CONSTATACIEU
Despí 1144, doai formas son regulariament citàias,
- la forma latina a l'ablatiu : Bravo,
- la forma occitana : Brau.
La forma Braus es mai recenta e se pôl esplicar de doai menas diferentas e magara
comblementàrias :
- sigue per una confusieu emb'al Braux d'Auta Provença, vesin d'Anòt,
- sigue per un plural ligat a l'eisisténcia de doi sitis, lo Grand Brau e lo Pichon Brau.
Tantot'un li vielhs luceramencs e toescs contúnhon de prononciar Brau.
B) LO SENS
L'eisisténcia d'al manco un autre toponime nos permete de creire que s'agisse d'un nom de luec ancian mas comun, ja que polem notar tanben la preséncia de l'article : lo Brauanam al Brau.
Segont Rostaing, devem laissar de caire lo radical Brasc- (= terra banhàia) ensin que lo radical Brauc- (= lo bruc) per de rasons evidentas d'impossibletat geografica ò geologica (luec sec + terra calcària). Aquel autor apressa Brau de BrantesBransBrandis e l'esplica per un radical Bren qu'eisiste en lai lengas celticas, mas tanben en país nôstre (cf. li nombroses Ventabren), cen que n'en faria un mòt preceltic, que lo sieu sens seria una forma de côla, malaisàia de precisar per lo moment.
Noterem qu'una forma anciana de Braux (d'Anòt), de Bravibus, espliqueria tanben lo passatge al plural dal nôstre Brau(s).
IV) ESTENDUA ANCIANA
Siam encara pas tròup mal rensenhats gràcia ai processes e bornatges diverses entra lai comunitats que se son partit lo terraor de Brau. Aquel terraire era pron estendut e bensai format de quarques masatges ò vilars, mai ò mens espantegats.
Polem ja citar una tiera de noms de quartiers qu'èron de segur en lo terraire de Brau ò que li servíon de confins :
- D'en primier, ben segur, lo siti de la baissa dal Brau e de la cima que la domina.
- Citat ancianament, l'espital, lo sieu colet e lo sieu prat, proprietat dals Ospitaliers de Sant Joan de Ieroshalaim.
- Vesins de Toet : Peirafuecla Gràia de Bravetlo Brec de Braulo Pissaorla côla de Falavel.
- Vesins de Luceram : lo Pas de Guislo valon d'Esquinartla Fônt dal Romegàslai Senglas dei Rocasses, la Lavinala côla de Beta.
- Vesins de Pelha : lo bôsc dal Farguetlo Camp de Lans.
Lo cadastre dich napoleonian, consultable sus Internet, nos permete de localisar una bôna part d'aquels toponimes.
V) PER ACABAR
Coma òu diguero plus aut, m'en valo ren de produrre òira un trabalh eisaustiu. Lo plus gròs 'sta encar' de faire, es de dire :
- propòner una cronologia dei citacieus e n'en tirar una mena d'istoric (aquel trabalh es en cors);
- inventoriar li diferents pôsts d'aquela comunitat d'ont es que la gent polia estaire : es malaisat, de segur, mas li fuecs (ensin que lai copas de bôsc) porríon ben aver mes al jorn d'estruturas ancianas. Lo problema principal serà alora de li datar e de destriar cen que remonta a l'epòca pre-romana (dicha ligura), cen qu'es medieval e cen que remonta a la guerra de successieu d'Austria, coma lo camp « galispan » de subre Plan Constant. Aurai de mal a menar aquel trabalh de solet.
Mai 2011

Colección, documentos, inéditos, archivo, corona de Aragón, tomo XI (11)

COLECCIÓN DE DOCUMENTOS INÉDITOS DEL ARCHIVO GENERAL DE LA CORONA DE ARAGÓN
Publicada de real orden por su cronista
D. Próspero de Bofarull y Mascaró


COLECCIÓN DE DOCUMENTOS INÉDITOS DEL ARCHIVO GENERAL DE LA CORONA DE ARAGON.  Publicada de real orden por su cronista D. Próspero de Bofarull y Mascaró


TOMO XI.

BARCELONA:
En la imprenta del archivo.
1856.

Repartimientos de los Reinos de Mallorca, Valencia y Cerdeña,
publicación de real orden
por D. Próspero de Bofarull y Mascaró
cronista de la Corona de Aragon
BARCELONA:
En la imprenta del archivo.
1856.
Nota de Ramón Guimerá Lorente:
Se actualiza en parte la ortografía en los textos que no sean originales, o sea, en las explicaciones de
Bofarull (o como le llamo yo: bufa al ull).
El PDF que descargué desde archive.org está mal escaneado en algunas partes. Pongo * asterisco donde no se puede leer bien.   


A LOS LECTORES.

Interrumpida esta publicación durante más de un año, aunque por causas que le habrán de producir desde luego no pocas ventajas, la emprendemos ahora nuevamente con más viva fé y con mejores medios, porque habiendo el Gobierno de S. M. autorizado el establecimiento en el mismo Archivo de una pequeña imprenta destinada exclusivamente a este objeto, podrá así continuarse la edición con mucha más regularidad y mayor esmero.
Hemos debido también modificar algún tanto el plan que habíamos trazado desde un principio: la publicación de todas las actas de nuestras antiguas cortes; porque habiéndose propuesto la Real Academia de la Historia incluir las de todos los reinos y señoríos de España en la Colección de ellas que con tanto aplauso está dando a luz, obtuvo al efecto la correspondiente autorización de S. M., y se nos relevó al mismo tiempo del compromiso que habíamos contraído de publicar las que se custodian en este Archivo. Por nuestra parte hemos suministrado y suministraremos a la Academia, como nos está mandado, cuantas noticias y cuantos documentos teníamos recogidos sobre esta materia, para contribuir con lo que alcancen nuestras escasas fuerzas al mayor complemento de una publicación, que nadie, como aquel sabio Cuerpo, puede llevar a cabo con la perfección que su importancia requiere. De esta manera quedarán satisfechos con usura nuestros deseos de que vean la luz pública las actas de las antiguas asambleas de nuestra Corona aragonesa, y no menguará por ello el interés de nuestra Colección, ya que afortunadamente es tan abundante la mina cuyo laboreo nos está encomendado, que en la elección de los documentos que venimos publicando está la única dificultad con que tropezamos.

Para vencerla ahora con el posible acierto, hemos creído que después de haber dado a luz en el tomo 4.° de esta Colección los documentos relativos a la unión de Cataluña con Aragón, no sería fuera del caso el publicar los Repartimientos de MallorcaValencia Cerdeña, que aparte del interés histórico que ofrecen en general, y en particular para cada uno de los territorios a que se refieren, constituyen, por decirlo así, el único titulo fehaciente de la agregación de aquellos estados a la monarquía catalano-aragonesa, son la más brillante ejecutoria de nuestros condes-reyes, y en medio de los muchos y preciosos datos que contienen sobre las fuerzas y estado social de los vencidos y de los vencedores en aquellos remotos tiempos, dan margen a serias meditaciones al que considere de qué manera se llevaron a cabo aquellas conquistas, y el universal despojo de que fueron víctimas los
invasores musulmanes, del cual se libraron solamente los pocos tránsfugas o apóstatas que recibieron de los conquistadores el premio de su traición o de sus servicios.
Ciertamente que la publicación de estos documentos nos hubiera dado pié para numerosas notas y no pocas aclaraciones, atendiendo a que los originales que hemos tenido a la vista se resienten del desorden de la época en que fueron redactados, cuando todavía se mantenía vivo hasta cierto punto el ardor de la lucha, y no se habían completado el establecimiento y la organización de los vencedores en el país conquistado; pero además de que esto nos hubiera llevado demasiado lejos, hubiéramos en cierto modo traslimitado nuestro mandato, reducido a transcribir fiel y puntualmente los manuscritos de que disponemos, para que sean para todos objeto de estudio, y pueda cada uno apreciarlos por lo que en sí sean. Por esto hemos sido y debemos ser parcos de tales notas y observaciones, que quizás muchas veces servirían solamente para dar una falsa luz a los documentos que publicamos. Bajo este concepto, no extrañe el lector la adulteración de nombres, la confusión de fechas, las repeticiones y algunos otros errores de más o menos monta que observará
tal vez en estos libros: bástele estar advertido de ellos, para que poniendo su atención en el fondo, prescinda hasta cierto punto de la materialidad de la forma. Escribiéronlos sin duda amanuenses no muy eruditos, y fueron redactados en épocas sobrado agitadas y tumultuosas, para que debamos admirarnos de que no brillen en ellos ni un orden perfecto ni una corrección esmerada.
Hecha por nuestra parte esta salvedad o, si se quiere, ligera advertencia, falta solamente que continuemos al pié de estas lineas, para conocimiento del lector, una ligerísima reseña de los manuscritos cuya publicación comenzamos.


repartimiento de Mallorca